VERGES i L’ÚLTIMA DANSA DE LA MORT

VERGES i L’ÚLTIMA DANSA DE LA MORT

Desafiant el pas dels segles, la localitat empordanesa de Verges manté a ultrança, gràcies als seus veïns, l’última Dansa de la Mort que es celebra a la península

Per Josep M. Roselló

És mitjanit del Dijous Sant i la localitat gironina de Verges és plena d’un públic que desitja veure i sentir –amb una estranya barreja de curiositat i atracció pel macabre– aquest rar acte. Una celebració que, any rere any, des de fa segles, s’escenifica entre els estrets i intricats carrerons d’aquesta població situada a pocs quilòmetres de la cosmopolita línia de platja de la Costa Brava. Amb la perspectiva de l’arribada dels primers turistes a la primavera, els veïns de Verges porten tot l’hivern preparant minuciosament aquest dia, o millor dit, aquesta nit especial, màgica i única.

Com tantes altres localitats del país, Verges celebra la seva processó i una escenificació teatral de la passió de Crist a la seva plaça Major, emmarcada entre muralles i torres medievals com a decorat de fons. Fins aquí res que no respongui a l’arrelada tradició de litúrgies populars cristianes a tota la península, com ho són altres processons i romeries. Algunes d’elles tenen un origen marcadament pagà, tot i que els orígens de la celebració de Verges, no responen a cap d’aquestes connotacions. Aquí aquests actes tenen un valor afegit que atreu, sense por a exagerar, masses de gent que es concentren amb l’intenció de contemplar en rigorós silenci l’última Dansa de la Mort que podem veure al nostre país. Per això la localitat queda gairebé col·lapsada cada Dijous Sant i són molts els que hores abans, prefereixen avançar-se per prendre un bon lloc al carrer davant del pas de la processó i en especial, per veure el seu apèndix final, els dansaires que interpreten aquesta Dansa de la Mort.

Aquest ritual respon al record funest de la pesta i les fams que assolaren Europa des del segle XIV. En aquella època, i sota circumstàncies tan terribles, l’Església va aprofitar la conjuntura per augmentar el seu ombrívol missatge de mort, insistint en el nimi de la vida terrenal, presentat com a un trànsit ple de vanitats i temptacions, esperonats amb les fosques activitats dels suposats enemics de la cristiandat, que actuaven com a agents propagadors de tot tipus de mals. Aquestes sinistres forces, aliades amb el dimoni, afligiran sense treva les ànimes turmentades dels cristians. I per si tot aquest panorama no fora de per si esborronador, va caldre suportar que fos la pròpia mare Església que assetgés els seus propis fidels acusant-los de pecadors, a tota hora i per qualsevol motiu, una situació que sens dubte, degué resultar aclaparadora.

RELIGIÓ i GUERRES
En aquest ambient, el negativisme i la desconfiança es converteix en un estat d’ànim habitual de la gent, impel·lit a més per una Església que veu bruixes, bruixots, posseïts i dimonis encarnats per tot arreu. L’escenificació de la Dansa de la Mort serà freqüent en aquella turmentada Europa. Aquest acte prendrà una tètrica rellevància que no cessarà fins a l’arribada de les primeres controvèrsies de cert calat dins del cristianisme i, naturalment, amb la superació de temps tan durs i crítics com aquells i l’adveniment de períodes menys calamitosos.

Però mentre això no va succeir, l’Església es va encarregar de difondre una cerimònia de la qual, es diu, va poder tenir les seves primeres representacions en territori alemany, estenent-se després a Suïssa, França, Itàlia i Espanya per a, posteriorment, arribar llavors a la més remota Anglaterra. Amb el pas de les èpoques i les noves vicissituds que aquestes van il·luminar, la pràctica d’aquest ritual va davallar. A Espanya va arribar fins i tot a la seva total extinció, sent Verges l’últim dels municipis que el va conservar ininterrompudament, a excepció del període de l’última contesa civil.

Quan la guerra va concloure, els veïns de Verges es van reorganitzar per recuperar la seva secular tradició, a diferència d’altres localitats properes que definitivament van desistir, potser aclaparades per una època tan difícil com ho va ser la postguerra espanyola. Fins al segle XIX, la Dansa de la Mort es trobava relativament estesa per la comarca empordanesa. Es pot recordar que aquestes riques terres, emmarcades en la seva orografia excepcional, han sofert com a poques, diverses contrarietats històriques que van portar la mort dels seus pobladors, ja que l’Empordà ha estat, en totes les èpoques, porta d’entrada i pas d’invasors vinguts de l’altra banda del Pirineu, que en creuar-la o ocupar el territori van deixar al seu pas un rastre de mort i dissort.

En el patrimoni popular empordanès encara persisteixen les terribles circumstàncies que va haver de suportar la comarca, entre d’altres períodes el segle XVIII, quan els francesos van ultratjar sense pietat aquest espai amb el qual es van acarnissar especialment. Quan el problema de la presència francesa al territori va concloure, van arribar les diferents conteses espanyoles, fins i tot, ja entrat el segle XX. La guerra i les seves funestes conseqüències de saqueig, mort i devastació han estat, com és sabut, una constant en la història d’Europa, donant una especial significació i raó de ser a cerimonials com la Dansa de la Mort, que en altre temps van ser profusament escenificats en tants llocs del continent.

ESCENARI MEDIEVAL
El propi casc urbà de Verges, d’origen medieval, és el marc on es rememora aquest dramàtic recordatori. Els sinuosos carrerons de la localitat, donen testimoni de l’última d’aquestes danses macabres. La il·luminació també juga un especial paper en aquesta nit que suggestiona a tothom, atès que corre a càrrec de petites teies i closques de cargol de les quals pren una metxa. Aquestes es pengen a les façanes de les cases, creant un ambient penombrós que al costat de l’acte per si mateix resulta colpidor.

En alguns trams el públic s’amuntega a cada costat dels estrets carrers, guardant el pas dels processionaris, en un silenci sols trencat pel pas que marca un tambor.

ELS SÍMBOLS i LA COMITIVA
Obren la comitiva els armats romans. Al final de la mateixa, com un afegitó, apareixen els deu esquelets dansaires. Aquest cos està format per dos grups de cinc elements. Un executa la dansa, mentre l’altre es dedica, amb els seus moviments i a través de certs gests i símbols carregats de significació, a ambientar l’escena.

Al seu torn, uns acompanyants situats als flancs de la tètrica comitiva realcen l’acte vestint túniques i caputxes negres en les quals s’entreveu una espectral calavera, mentre sostenen una torxa, tot això sense més moviments que caminar al ritme de la fúnebre coreografia. Mentre la nit s’endinsa en la matinada, els dansaires es mouen al monòton ritme marcat per la percussió del tabaler amb el seu tambor. Ell serà a més, l’encarregat de realitzar, durant l’any, la selecció dels nous aspirants a incorporar-se al grup de dansaires. Al cap davant i obrint la comitiva apareix el mestre, que a tall d’oficiant exerceix, per la seva experiència, el paper destacat de la representació. És ell qui marca els estranys moviments i els passos de la dansa que sonen al son del tambor. Aquest personatge sosté la dalla i a la seva senyal, el grup avança o es deté en funció dels seus predecessors armats que escorten els passos de la processó.

Amb els seus salts i girs de 360 graus, el mestre exerceix el control sobre el grup que precedeix, aconseguint que tots es moguin o ballin segons les seves senyals. Els seus moviments s’assemblen als d’un segador però sense efectuar cap torsió, doncs la seva missió és exercitar les cames, tant durant el ball com en el gir sobre si mateix.

L’instrument que atàvicament s’associa a la mort i que en aquesta dansa sobresurt clarament amb els seus amenaçadors moviments és la dalla. Potser aquesta arcana imatge respon al fet que aquesta eina, utilitzada en les tasques agrícoles de la sega, posava fi al cicle vital de les collites fins que va acabar associant-se a la mort, en una societat fortament lligada des de mil·lennis als cultes i símbols de l’agricultura.

Al centre, entre els dos cossos del grup destaca una altra figura, la del portador d’una bandera, que exerceix d’eix i control sobre la resta, amb l’objectiu que es guardin les convenients distàncies. És també l’encarregat d’interpretar els senyals donats al cap de la comitiva pel mestre i que hauran de ser seguits pel grup. El seu negre estendard llueix a una de les seves cares la calavera i les dues tíbies, una imatge més concorde per a la comprensió de la mort en els temps actuals, ja que en altre temps únicament apareixien dues calaveres. Una llegenda, nemini parc, adverteix de l’inexorable arribada de la mort, que abans o després, a tothom arriba.

A l’altra cara de l’estendard apareix una inscripció en català que hi diu: «El temps és breu», un altre missatge inquietant a l’estil del clàssic tempus fugit. Mentre una adverteix del tracte igualitari que a tots dispensa la mort, l’altra és una advertència que suggereix que cal estar preparat per a aquest esdeveniment, doncs en el més enllà ens espera el judici final, on els pecats de la vida terrenal seran les proves de la nostra condemna o de la nostra salvació; sempre, naturalment, segons la ortodòxia del cristianisme.

No tots els components d’aquesta escenificació estan interpretats per adults, en ella també apareixen una parella de nens de nou o deu anys, convenientment vestits amb l’esquelètica disfressa. Un altre tètric missatge que ens recorda èpoques on la mort s’acarnissava, molt especialment, amb els més petits. Un dels nens ocupa un paper destacat en exhibir un rellotge sense agulles, que simbolitza l’imprevisible i arbitrari del mortal adveniment i l’exigu espai de temps que és la vida. Uns altres dos nens, d’uns set o vuit anys, completen l’espectre de talles i edats sobre els quals regeix la mort, portant-ne cada un dels dos un plat que conté cendra, un altre element que té un marcat caràcter mortuori i que resulta fàcilment interpretable.

L’escenificació es perllonga fins ben entrada la matinada i podem asseverar que a ningú deixa indiferent. L’estretor dels carrers, la foscor de la nit, tènuement il·luminada o l’aspre ritme del tambor que dóna vida als esquelets dansaires, fan que l’espectador s’emporti, de tan singular espectacle, la impressió que acaba d’assistir a un ritual no sols estrany i rar en els nostres dies, sinó inesperat, potser per la seva austera eloqüència, o potser perquè en la seva ment afloren aquestes idees arquetípiques que de tant en tant, causen una certa inquietud. Així els hi succeeix als més susceptibles quan la Dansa de la Mort de Verges activa ressorts amb els quals la imaginació no sol treballar.

COMO ARRIBAR-HI/DADES D’INTERÈS
Verges es troba a la comarca del Baix Empordà (Girona), sobre la carretera C-252, que uneix La Bisbal d’Empordà amb Figueres. Per accedir des de Barcelona; per l’autopista A-7 cal agafar la sortida Girona Nord en direcció a Palamós. Abans d’entrar a La Bisbal, cal desviar-se a l’esquerra sobre una rotonda en direcció França i Figueres, que ens situa sobre la C-252.

A les 22 hores del Dijous Sant, comença la representació a la plaça Major. Per a aquest acte cal comprar entrades. Dura dues hores. A mitjanit comença la processó que inclou la Dansa de la Mort.

Informació: 972 780 007.

A VISITAR A LA ZONA:
Els pobles medievals de Pals i Peratallada; la plaça Major de Monells; el poblat ibèric d’Ullastret, al Puig de Sant Andreu; Ullastret compta amb un interessant recinte emmurallat medieval. El nucli de Madremanya; el Far de Sant Sebastià (Llafranc); el Museu Dalí i el Museu de la Joguina, ambdós a Figueres.

 

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats