STONEHENGE (II)

STONEHENGE (II)

Caminar per Stonhenge és fer-ho per un món extingit, oblidat en la desmemòria del nostre passat. Avui, però, ressorgeix amb més força que mai i suggestiona poderosament a tots aquells i aquelles que ho contemplen. 

Per Josep Mª Roselló. Fotos de Jaume Cluet.

Com en tants altres aspectes del coneixement humà i malgrat la gran quantitat d’avenços tècnics, si ara confrontéssim en una balança tots aquells coneixements que la humanitat pot explicar empíricament contra els que no en tenim explicació, l’agulla s’inclinaria cap al costat de tot allò que encara desconeixem. Encara és molt llarg el camí que l’hi queda per recórrer al coneixement humà sobre si mateix, això no significa que aquest coneixement ens estigui vetat per sempre, perquè tard o d’ora, el que avui és un misteri acabarà sent explicat, gràcies a noves certeses i a l’ajut inestimable de les noves tecnologies que ens permetran conèixer i reconèixer, en tota la seva amplitud el significat de tantes obres humanes que avui, encara se’ns mostren com sorprenents i enigmàtiques. El camí ja fa anys que s’ha iniciat i molts dels graons, fins ara ocults, comencen a ser explicats, i s’incorporen al gran nombre de peces del trencaclosques que donaran el resultat final.

La construcció de Stonehenge, va començar a perfilar-se fa ara uns cinc mil anys sobre aquesta planúria de Salisbury a uns 130 kilòmetres a l’oest de Londres, actualment la capital del Regne Unit. Sobre aquest lloc i la seva raó de ser s’han projectat moltes suposicions de tota mena, quasi sempre basades més en suposicions fantàstiques que en deduccions científiques; per tant, hem escoltat i llegit teories de tots colors; masses i massa supeditades al desconeixement. Les primeres dècades de l’actual segle XXI, comencen a oferir nous resultats al respecte, on el cientifisme comença a fer més estret el marge a la imaginació i comença a posar les coses al seu lloc.

UN SANTUARI

Des de l’any 2003, l’SRP (Stonehenge Research Project) i diverses universitats del Regne Unit, han donat un gran impuls a les investigacions a través de periòdiques excavacions i anàlisis posteriors que han permès anar reconstruint detalls i encaixant peces per arribar a la conclusió que Stonhenge va ser un centre religiós de rellevància primordial i decisiva sobre aquelles comunitats agrícoles pròpies de tot el sud de l’illa. S’han pogut recuperar les restes funeràries sobre les quals s’han aplicat les darreres tècniques forenses com l’anàlisi d’isòtops d’estronci. En l’anàlisi d’ossos de 10 individus es va detectar que no vivien ni eren naturals de Stonhenge i els seus voltants, es creu que el seu lloc originari era l’oest de Gal·les, lloc d’origen de les pedres blaves (veure Stonehenge I), fet que demostraria la forta influència de Stonehenge en un vast territori. També s’ha proposat que les restes d’aquests individus podrien haver estat traslladades des del seu punt d’origen fins aquí, pel descans final dels difunts.

S’ha calculat que unes 240 restes humanes van rebre el mateix destí, això evidencia que Stonehenge, com a cementiri, era un lloc elitista, donada la poca proporció d’enterraments trobats al llarg dels centenars d’anys que va estar actiu. Potser només certs personatges rellevants en aquella societat rebien l’honor de ser, un cop incinerats, posteriorment enterrats aquí, amb la intenció de què fossin venerats al llarg dels temps venidors.

L’any 2002, una inesperada troballa va obrir una nova incògnita, doncs a uns quatre quilòmetres al sud de Stonehenge, durant el transcurs de la construcció d’una zona residencial a la localitat d’Amesbury, aparegueren les restes d’un home que van ser datades amb una antiguitat d’uns 4200-4400 anys, per tant contemporani als inicis de Stonehenge. Les restes havien rebut una curosa sepultura amb tot un aixovar de peces personals, sagetes i alguna joia d’or. Una posterior anàlisi de l’esmalt dental pel mètode d’isòtops d’oxigèn va suggerir que aquest individu provenia d’algun lloc alpí situat a l’Europa central, se’l coneix com l’Arquer d’Amesbury i deixa oberta la tesi de les possibles connexions de Stonehenge amb altres punts llunyans de la Gran Bretanya. La causa de la seva mort va ser una infecció òssia provocada per alguna greu ferida, queda per saber si aquest home, d’uns quaranta anys, era només un guerrer o un pelegrí en cerca d’una curació miraculosa en el santuari de les pedres blaves…

EL CERCLE I LES PEDRES

És important no visualitzar Stonehenge com un fenomen aïllat, sinó que en els seus inicis al llunyà Neolític i Edat del Bonze, formava part d’un conjunt amb altres monuments i paisatges d’índole clarament ritual que estaven íntimament relacionats i que donaven la mesura d’aquella mística societat anterior a l’arribada de l’invasiu món indoeuropeu que deixaria enrere la prehistòria, per donar lloc als primers europeus històrics.

El primer esbós de Stonehenge va ser un primigeni fossar circular d’uns 115 metres de diàmetre. Els materials remoguts, producte de tal excavació, foren acumulats als marges, formant un terraplèn d’argiles (henge), dins del qual es van clavar 56 estaques i utensilis de fusta, que amb el temps foren substituïdes per pedres, dels quals s’ha pogut distingir cadascun dels forats o pous on se sostenien. Durant segles, aquest espai va ser un lloc d’enterrament; cap al 2500 aC. apareix un primer cercle de 60 blocs de pedra basàltica (cròmlec) coneguts ara com a bluestones així denominats pel color blavís que adopten en rebre l’aigua de pluja i dels quals anirem coneixent més detalls al llarg d’aquest article; alhora que aquestes, serien rodejades per un cercle exterior de grans blocs de pedra sorrenca anomenats sarsen, formant un cercle d’uns 30 metres de diàmetre, que avui són la part més visible del monument.

Sobre el cercle exterior dir que aquests blocs, d’unes 20 tones de pes de mitjana, varen ser esculpits, posats drets i coronats amb un dintell que tancava el cercle. L’aspecte era de dos cercles concèntrics, als quals s’afegiria un tercer cercle intern de trílits (dues pedres dretes coronades per un dintell), separats entre si, dels quals un s’alça fins als 7,3 metres, orientat a la sortida del sol del solstici d’estiu, sent el punt més alt de tot el monument i ,amb tota probabilitat, el de connotacions més importants. Dins d’aquesta mena de sanctasanctorum encara trobem més pedres menors i una gran pedra tombada coneguda com el “gran altar”, malgrat el nom, es desconeix si en el seu moment també estava dreta o ajaguda com ara.

PAISATGE SAGRAT

Com hem comentat més amunt, Stonehenge formava part d’un conjunt monumental i un paisatge que va ser intensament treballat perquè hi destaqués de forma significativa al bell mig de la planúria de Salisbury. Des dels primers moviments de terra del cercle exterior fins a la culminació del monument, van passar uns 1.500 anys, fins que la cultura constructora de Stonehenge es va anar diluint en el temps o bé va ser substituïda per l’arribada d’altres pobles provinents del continent.
Un dels altres elements impactants és una gran avinguda anomenada cursus, a uns 200 metres al nord del cercle megalític d’uns dos kilòmetres de llarg. Han datat la seva antiguitat en uns 5.500 anys, és per tant, anterior a Stonehenge i, per excavar-la es van arribar a remoure més de 20.000 tones de terra i materials.
A un kilòmetre de Stonehenge, s’han descobert unes restes corresponents a un assentament humà dins d’un gran fossar circular que du el nom de Durrington Walls, erigit entorn del 2500-2400 aC.; es creu que, per datació i proximitat, era el poblat on visqueren els constructors de tot aquest paisatge sagrat.
A pocs metres d’aquest assentament i tres kilòmetres al nord de Stonehenge, s’ha detectat un altre cercle més petit, conegut com a Woodhenge, construït sobre pals de fusta, posterior al poblat de Durringtonentorn al 2300 aC.
A tocar del proper riu Avon, que serpenteja al sud de tot aquest espai, s’alçà un altre cercle megalític de pedres blaves, semblant en dimensió a Stonehenge, conegut com West Amesbury. Aquest cercle va ser més efímer en el temps i es creu que va ser desmantellat cap al 2300 aC. West Amesbury tenia la particularitat d’estat enllaçat amb Stonehenge per una mena de camí ritual d’uns tres de kilòmetres de longitud; descrivia una trajectòria semiparabòlica entre ambdós cercles. A mig camí del trajecte, una petita elevació permetia contemplar equidistants els dos cercles. Es va construir cap al 2100 aC. i podia haver fet el paper d’entrada als possibles pelegrins que volien arribar a Stonehenge des del sud o bé als arribats per la via fluvial del riu Avon. D’altra banda, també es creu que aquest curs hídric va ser una de les vies per on van arribar les pedres i materials emprats en la construcció de Stonehenge.

LES PEDRES BLAVES DE GAL·LES

El cercle de monòlits blaus (bluestones), va conformar la primera construcció de Stonehenge. De composició basàltica, van ser extrets al que avui és territori gal·lès, en concret a les Montanyes Preseli (vegeu Stonehenge I). El lloc és a quasi 300 quilòmetres de distància de Stonehenge i es fa difícil entendre com van arribar fins a la planúria de Salisbury. Una teoria geològica afirma que va ser per l’efecte d’una glacera que les va desplaçar des de l’oest de Gal·les fins al sud d’Anglaterra, però la hipòtesi que tothom accepta és que el transport va ser obra humana, per tant, un més dels grans prodigis constructius de la Prehistòria, que també trobem en altres llocs com Newgrange a Irlanda; els impactants monuments de l’antic Egipte i altres blocs i grans megàlits escampats per la resta del món aïlladament o formant part de construccions.
La raó per la qual els constructors de Stonehenge, van triar aquest lloc remot de l’oest de Gal·les, no està del tot esclarida en l’actualitat, però si sembla cert que aquell territori, va ser un dels llocs on s’hi van assentar les primeres comunitats agrícoles de l’illa, que provenien de la Bretanya francesa. Aquest detall corrobora la tesi també exposada pels arqueòlegs Darwill i Wenwraight que, en aquest lloc les pedres de basalt en formació de columnes afloraven del terra amb gran profusió i, als constructors de Stonehenge: “només els va caldre agafar-les i endur-se-les”. Les Preseli Hills devien tenir algun significat màgic per als seus habitants, atès de la presència de dòlmens i menhirs en tota la zona i, diversos petròglifs simbòlics i gravats a les pedres. A més, aquestes muntanyes disposen de diversos brolladors naturals d’aigua amb característiques curatives, avui de molt antiga tradició, que farien d’aquest àmbit un espai realment especial en les antigues creences.

Ara ve la proposta més sorprenent plantejada pels investigadors: és que aquestes pedres blaves arribaren fins al seu lloc actual, és dir, Stonehenge, per mar. Al sud de les Preseli Hills es troben les platges del Canal de Bristol que separa Gal·les del sud d’Anglaterra, de ser certa aquesta suposició, no només van travessar per via marítima el Canal sinó que van vorejar tota la costa (nord i sud) de la península de Cornualla fins a l’embocadura del riu Avon, ja al Canal de la Mànega, per remuntar riu amunt les pedres fins al seu emplaçament. Una tasca sotmesa a les canviants condicions del temps al Canal, que no degué estar exempta de riscos i gran perillositat. L’altra alternativa és la via terrestre, que, si bé pot semblar més plausible, també es presenta com a molt més feixuga, complexa i prolongada en el temps, que no només exigia travessar els desnivells de les valls, salvar el Canal de Bristol per un tram marítim fins la costa nord de Cornualla, per continuar de nou a terra ferma, salvant desnivells  fins arribar a Stonehenge.

CINC MIL·LENNIS D’HISTÒRIA

Fa uns 3.000 anys els pobles indoeuropeus que s’havien estès per quasi tota Europa, van colonitzar les illes britàniques i es van trobar amb aquests i altres gegants de pedra. És poc probable que arribessin a interpretar les claus de la cultura megalítica del Neolític. Potser alguns fragments de l’antiga religió de l’agricultura i la pedra va ser incorporada a les noves creences, ni que fos per la impressió que degué causar als nous pobladors aquells  grans megàlits escampats per tota l’Europa atlàntica; tot i que les arts megalítiques poc servei i interès suscitaren als nous pobladors, com a molt, van utilitzar els antics monuments, per reutilitzar-los en construccions menys espirituals i lleugeres.

Amb el temps, les pedres més grosses es van resistir a ser remogudes (pel seu pes i tamany) i així es com han arribat als nostres dies, superant el pas de totes les èpoques que van intentar desmantellar-les, fins no fa massa dècades. El cas és que les antigues creences es van diluir i les noves van seguir camins molt diferents, sovint oposats. Potser en la màgia dels contes i la mitologia dels celtes i hagi encriptada una part de l’essència de la Cultura Megalítica que els va precedir.

En aquests paratges del sud d’Anglaterra esquitxats de megàlits, els celtes van seguir desenvolupant els seus mites a l’ombra de dòlmens o dins de cercles de pedres tan antics com el de Stonehenge; i qui sap si moltes d’aquestes pedres, van recuperar o es van revestir d’una nova sacralitat aportada pels nous mites i llegendes dels nous temps. Sigui com sigui, Stonehenge en ple segle XXI, torna a ser un espai mític i llegendari a ulls del nostre món modern; i si volem saber els seus secrets, és perquè aquests ens parlen de nosaltres, de com érem fa 5.000 anys i, per tant, del que i com som ara.

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats