SANT MIQUEL DE FLUVIÀ, TESTIMONI DELS TEMPS SANT MIQUEL DE FLUVIÀ, TESTIMONI DELS TEMPS

SANT MIQUEL DE FLUVIÀ, TESTIMONI DELS TEMPS

SANT MIQUEL DE FLUVIÀ, TESTIMONI DELS TEMPS

Sant Miquel de Fluvià és un municipi de la comarca de l’Alt Empordà, de poc més de 700 habitants S’anomena així perquè a prop hi passa el riu Fluvià. El poble va néixer i créixer, als voltants de l’any 1000, a l’entorn d’una de les joies del romànic català, reconeguda, però poc coneguda pel gran públic: el monestir de Sant Miquel de Fluvià


Aquesta vila de l’Alt Empordà queda marcada pel pas del riu Fluvià, de la que rep aquest “cognom” com altres de la rodalia com Torroella de Fluvià i Sant Tomàs de Fluvià, en un àmbit geogràfic tan típic de l’Empordà com són els petits turons i serres que donen a aquest país un to general d’ondulacions, és a dir, geològicament antic per no dir gastat; on sens dubte el pas del riu en les diverses èpoques i cabals hídrics l’han anat configurant, polint o diluint fins a deixar-nos l’actual aspecte, fins que el riu ha esdevingut menys condicionant en el paisatge a causa de la minva de cabal, especialment durant els actuals estius cada cop més ressecs i de fortes calorades com els que sembla que ens tocarà viure sovint.

Aquests factors també han obrat canvis en la vegetació, cada cop més orientada als conreus de secà, tacats de pins, alzines i residuals oliveres; records d’una època on aquest majestuós arbre ocupava bones extensions en el panorama, i del que anys ençà se’n va fer una indústria, avui ja superada. En l’actualitat imperen els camps de ferratges, aliment pel bestiar que s’hi cria per tot l’Empordà. El blat de moro i els cereals acompanyen la decoració d’aquestes planes al·luvials.

NEIX L’ABADIA


No caldria dir que l’edifici que avui resta magnífic en peu, és la principal i més significativa peça que destaca en el petit entramat urbà de la vila. Sorprèn perquè evoca, inesperadament, els conegudíssims romànics del Pirineu lleidatà, i és que el cas que ens ocupa és igualment notori. A primer cop d’ull, esdevé tota una sorpresa que justifica la visita que, per cert és de fàcil trobada, doncs la sortida cap a Sant Miquel es troba ben indicada a la carretera C-31 que uneix Figueres amb La Bisbal, és a dir, les dues capitals empordaneses.

És sabut que dels voltants de l’any 1000, aquí, a dos kilòmetres del Fluvià, a l’indret llavors anomenat Vallgarriga, molt proper a una font que encara avui brolla i dins del comtat d’Empúries, es va delimitar amb unes creus, l’espai que ocuparia un cenobi i unes dependències monacals sobre l’espai que ja ocupava una petita esglesiola.

Aquells terrenys i el petit edifici ja eren propietat dels monjos de Sant Miquel de Cuixà al Conflent, i es reconeix al llegendari Abat Oliba, com a impulsor de la nova edificació empordanesa. Oliba fou un benedictí que va arribar a ser bisbe de Vic i Abat de Ripoll. Se l’hi reconeix també la fundació del Monestir de Montserrat; tot això amb les corresponents butlles papals obtingudes del papa Sergi IV l’any 1011, entre les quals era l’atorgada a Sant Miquel de Fluvià. L’any 1045 es beneí el lloc, oficiant el mateix Abat Oliba amb l’assistència de Guifré arquebisbe de Narbona i els bisbes de Vic, Urgell i Elna. El 1066 queda consagrada l’església confirmant el patronatge i dependència del monestir de Sant Miquel de Cuixà.

Enquadrada estilísticament com a Romànic II, hi destaquen diversos ornaments arquitectònics de temes humans, florals i animals, amb profusió d’arqueria llombarda exterior sostinguda per petites mènsules esculpides que li atorguen la consideració de ser un dels conjunts més importants del romànic català del segle XI. Es considera que aquest estil present a Sant Miquel de Fluvià, és inspiració directa del monestir de Sant Pere de Roda i de la catedral d’Elna.

De planta basilical, es disposa amb tres naus amb transsepte destacat dels murs laterals, amb volta de canó a la nau central, originàriament, en l’actualitat és, en bona part, de volta gòtica, del mateix estil que el cor i la portalada. Aquesta incorporació del gòtic es va dur a terme durant una reparació al segle XVI, en què el conjunt, parcialment malmès, ja havia deixat des de feia molts anys els seus moments d’esplendor. La reparació es va dur a terme segons els nous canons estilístics de l’època.

LA TORRE-CAMPANAR


Impacten els seus ben plantats 27 metres d’altura que a més, donen a la vila una característica silueta de les teulades entre què és netament reconeixible. En realitat, la torre-campanar està separada de l’església, un passadís recobert de pedres i amb una porta d’entrada des de l’interior, avui tapiada, comuniquen els dos edificis, per la qual cosa el conjunt està format per dues peces separades. És en realitat, una torre amb un campanar a la seva cúspide, que s’alça robusta sobre parets de vuit metres d’exterior i de dos considerables metres de gruix. Està dividida en tres pisos, la part superior té els corresponents merlets, sageteres i matacans a les cantonades datats en l’època en què es fortificà tot el conjunt.

La composició dels materials amb què es construí la torre, ha permès datar-la en el segle XII, en el període anomenat Romànic III. De fet, l’edifici eclesial disposà durant la seva construcció, del seu propi campanar avui reconeixible en les marques deixades per dues pilastres que feien de campanar, mentre és concloïen les obres de la torre contigua.

Destacar que els constructors van voler “protegir” l’edifici amb un primitiu sistema antisísmic, consistent en un llit de còdols, grava i conglomerat sobre el qual es bastí l’edifici, amb l’objecte de donar flexibilitat de moviments a la torre en cas de terratrèmols. Idèntic concepte que avui empren els enginyers en la construcció d’edificis moderns, especialment els de gran altura. Sens dubte, en el llunyà segle XII aquest edifici de 27 metres d’alçada, se’l podria considerar un gratacels en el seu àmbit i època. Desconeixem si aquest sistema ha hagut de fer la seva feina davant de cap mena de força sísmica al llarg dels anys; però el que si sabem és que, fins al dia d’avui, el conjunt ha arribat dret i intacte, passats 1000 anys de la seva construcció, tal com el podem contemplar.

EL LENT DECLIU


En èpoques anteriors, durant el segle XIV ja se li havien afegit merlets i sageteres, és dir que l’edifici, com tants d’altres edificis monacals, eclesiàstics o catedralicis, esdevingué fortificat i per tant de caràcter defensiu; la presència al territori de pirates barbarescos i tropes franceses, ho aconsellaven. L’aprofitament d’aquests robustos edificis esdevingué habitual per fer-ne usos menys místics i més militars; el resultat que avui es pot apreciar del conjunt ofereix un aspecte clarament fortificat. Quan els perills i les incerteses desaparegueren el monestir i la seva utilitat van anar perdent interès, les causes i els promotors que el van bastir en el ja llunyà segle XI, ja eren història des de feia segles i Sant Miquel de Fluvià, com tants d’altres llocs semblants, entrà en la tristor del decaïment.

Al segle XV ja es té notícia de la total decadència. El 1613 la devastada propietat apareix adscrita a Sant Pere Galligants, a Girona. Des d’aquella data el cenobi havia caigut en l’abandó i només en temps venidors, els successius monjos l’habilitaren com bonament pogueren per seguir donant sentit a l’edifici a través d’isolats oficis o esporàdiques celebracions.

Desgraciadament tots els arxius desplaçats a Sant Pere de Galligants sucumbiren a un devastador incendi i amb ells, gran part dels detalls i la història de Sant Miquel de Fluvià. Del que avui se sap, dir que la comunitat abacial sempre fou formada per un nombre reduït i oscil·lant de monjos, en determinades èpoques només hi havia dos. En els millors temps del monestir no li havien faltat reconeixements i ajudes de personatges i estaments importants com la dels comtats d’Empúries i Barcelona, o la comtessa Ermessenda, vídua de Ramon Borrell. Ramon Berenguer III va testar a favor del monestir diverses propietats escampades per l’Empordà, entre masos i petits monestirs. Amb tot, res va impedir, amb el transcurs de les èpoques la minva que inexorablement i progressivament es va anar ensenyorint de Sant Miquel de Fluvià.

Ja en temps contemporanis i durant la Guerra Civil, també va ser objecte de saqueig i a punt va estar de ser incendiada amb l’objectiu de demolir-la. Per sort, els saquejadors no van poder dur a terme les seves intencions devastadores. Per fi, el 1945, s’inicià la darrera reconstrucció. Durant les obres es va decidir rascar el guix i l’arrebossat que cobrien parets i columnes per deixar al descobert la pedra que quedaria a la vista, tal com avui dia la podem apreciar. En els nostres dies i deixant de banda passionals discussions i reticències, hi ha una certa unanimitat de criteri al considerar Sant Miquel de Fluvià la més bella o elegant de les construccions empordaneses del segle XI. Se la compara amb altres referències romàniques del seu temps i àmbit com sant Quirze de Colera, Santa Maria de Roses i, especialment, amb Sant Miquel de Cruïlles.

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats