PERPERIKON, EL SANTUARI DE DIONÍS

PERPERIKON, EL SANTUARI DE DIONÍS

ELS ALBORS D’EUROPA

Les prospeccions arqueològiques realitzades a l’any 2003 per un prestigiós equip de l’Institut de Tracología de Bulgària, dirigit per Nicolai Dimitrov, al jaciment prehistòric de la serralada dels Rodopi, al sud de Bulgària, han proporcionat troballes sorprenents per a la història d’Europa. Aquest jaciment ha permès mostrar al món que Perperikon, l’antiga ciutat sagrada dels tracis, mereix estar a l’altura d’altres importants descobriments com ho van ser en el seu moment Cnosos a Creta, Micenas a Grècia i Troia a Turquia.


Per Jaume Cluet

El turó de Perperikon es troba situat a les muntanyes dels Rodopi Orientals molt proper de la ciutat de Kardzali, capital de districte al sud de Bulgària. L’accés fins al peu de la ciutadella de vehicles a través d’una pista, no va ser possible fins a l’any 2007 i encara avui, no existeix cap centre d’acolliment per a visitants, com a preàmbul a l’obligatòria pujada a peu d’uns 20 minutos per arribar a les ruïnes.

El nom de Perperikon s’ha anat mantenint a través dels temps amb lleugeres variacions, tot i trobar-se en una zona de clara influència turca, ha sobreviscut l’antiga denominació toponímica i hidronímica de Perperek-Dere en referència al nom del riu que ha donat forma a la vall que domina la regió.

Amb el pas dels segles tan sols van romandre en peus les restes d’una torre medieval de manera que, els primers historiadors búlgars creien que la història de Perperikon amb prou feines podria remuntar-se més enllà d’aquell periode. Als anys 30 del segle XX, Perperikon va ser visitat per Ivan Velkov, que va ser el primer a considerar aquest emplaçament com la típica fortalesa medieval ja esmentada pels antics cronistes bizantins. Aquest error es va mantenir també durant els anys 50 quan una historiadora local Mara Mihailova va estudiar el lloc.

EL DESCOBRIMENT
El primer treball arqueològic profund a Perperikon és va fer sota la direcció del professor Stamen Mihailov de l’Institut Arqueològic de l’Acadèmia de Ciències Búlgares, al llarg del periode 1979-1982. Els seus treballs es van centrar sobre la fortalesa en el punt més alt del turó, descobrint indicis relatius a un conjunt monumental situat en un estrat inferior que presentava sorprenents similituds amb els palaus-santuari de l’antiga cultura minoica-cretenca. La mort prematura d’aquest científic va provocar que amb prou feines poguessin veure la llum unes breus publicacions dels seus treballs acompanyades d’una minça col·lecció de fotografies. El 1983 les excavacions van ser continuades per Nickolai OtcharovZhivko Aladjov de l’Acadèmia de les Ciències i de l’Institut d’Arqueologia búlgars, que amb prou feines va obtenir resultats significatius de manera que, els treballs de prospecció van ser suspesos per un llarg període de gairebé vint anys.

A l’any 2000, un nou projecte es va engegar a càrrec dels arqueòlegs del –en aquell moment recentment creat–, Institut de Tracología, Nicolai Dimitrov i Valeria Fol amb la participació de 120 col·laboradors. Finalment, després de diverses campanyes i excavacions, per fi es va poder constatar que els jaciments que estaven sepultats sota terra, amagaven un tresor arqueològic de valor incalculable relatiu a l’enigmàtica cultura tràcia i les primeres passes de civilització a Europa, en el marc geogràfic balcànic. No només es van descobrir vestigis d’una cultura neolítica, sinó que es van trobar les restes d’un santuari-palau d’època tràcia, ademés de les restes d’una primitiva església cristiana i un notable complex medieval. En definitiva, que per fi van poder sortir a la llum pública els vestigis de diverses èpoques i cultures que han anat desfilant al turó de Perperikon al llarg de més de 7.000 mil anys de història.

Sota una revolucionària perspectiva i metodologia de treball que abastava camps tan dispars com l’arqueologia, geologia, etnografia, mitologia i religió, els treballs de prospecció de Perperikon van donar magnífics resultats. Així, mitjançant una campanya de projecció pública realitzada a través dels mitjans de comunicació, les cadenes de televisió i els diaris més importants del món es van fer ressò de l’excepcional troballa. Per tot això, a partir de l’any 2003 han començat a arribar a Perperikon els primers grups d’interessats a visitar el singular enclavament. Al mateix temps, els primers llibres que tracten sobre aquest emplaçament amb prou feines si acaben de publicar-se. De moment, tan sols un públic minoritari i privilegiat ha pogut valorar adequadament les insospitades riqueses que Perperikon reservaba als amants de la història.

LA VELLA EUROPA
Es fa difícil precisar dates sobre els vestigis més antics de Perperikon, però els primers indicis d’ocupació per part d’una cultura ancestral, poden datar-se entorn al 6000 a. de C., en ple Neolític, quan la primitiva civilització dels Homes de les Roques s’hi va instal·lar en aquests paratges. Encara que, altres autors consideren que podria remuntar-se amb anterioritat des del Paleolític, cosa gens improbable. Evidentment, ambdues cultures serien anteriors a la primera arribada dels pobles invasors indoeuropeus. El que sí se sap és que la cultura del Neolític a Europa, situada en l’àmbit geogràfic de la península balcànica, és coneix en termes acadèmics sota el nom de la Vella Europa.

La professora lituà-nord-americana, Marija Gimbutas, especialitzada en arqueologia europea a la Universitat de Los Angeles de Califòrnia, considerada una autoritat mundial en arqueologia prehistòrica de l’est d’Europa i molt particularment, de l’àrea danubiana i ucraïnesa, va publicar als anys seixanta del passat segle, nombrosos treballs de recerca en relació a aquestes primitives cultures de la Vella Europa A destacar, el seu brillant llibre titulat Déus i Deesses de la vella Europa, molt apreciat pels especialistes i arqueòlegs.

Un tret primordial que va marcar el desenvolupament de la Vella Europa va ser l’arribada i expansió de l’agricultura, tot i que existeixen altres teories controvertides que ho neguen afirmant que el desenvolupament en plenitud de l’agricultura a Europa, coincideix amb l’arribada dels primers pobladors indoeuropeus. Pel que sembla no haber-hi dubtes és que Marija Gimbutas va crear les bases perquè l’arqueologia pugués corroborar l’existència d’una religió primigènia fundada en el culte a una deessa-mare, de la qual, les seves arrels més profundes cal buscar al Paleolític, i que passa a ser inspiradora de la impregnació matriarcal de les cultures de l’Edat del Neolític que posteriorment van florir a la Vella Europa. Així queda corroborat a Perperikon, amb la presència a les seves rodalies de diverses coves amb una aparença que recorda la matriu femenina, i que en dates tan significatives com els solsticis arriben a ser il·luminades i penetrades pels rajos de llum solar. La Mare Terra o Gran Deessa, va ser doncs venerada en aquests santuaris megalítics que envolten Perperikon.

El Vè mil·lenni anterior a Crist, va constituir el moment de màxim esplendor de la cultura de la Vella Europa, a partir d’aquí es va iniciar el seu declivi, ja que aquesta ancestral societat es va convertir en l’objectiu dels pobles indoeuropeus, sent paulatinament envaïda i arrasada per diverses incursions al llarg de gairebé dos mil·lennis. Tres específiques etapes cronològiques poden fixar-se sobre aquestes incursions, tal com ho demostren diversos jaciments arqueològics que tècnicament han estat definits per Marija Gimbutas com les ones invasores de les civilitzacions dels kurgans o tumulars, que es van establir a l’àrea danubiana i balcànica, destacant entre elles la del poble traci. La primera, entre 4400 i 4200 a. de C.; la segona, entre 3400 i 3200 a. de C.; i la tercera entre 3000 i 2800 a. de C.

Tal com va succeir en altres casos, Europa va caure en una llarg període convuls, en el qual les diferents tribus dels nouvinguts indoeuropeus van imposar els seus propis costums, llengua, religió i organització social i política. Encara que tot això no va suposar necessàriament l’extermini de la població anterior, sinó que van acabar per barrejar-se, constituint l’origen d’una nova Europa. La indoeuropeització del continent és, per tant, el resultat d’un procés que va durar diversos mil·lennis. La nostra actual civilització occidental, és el resultat d’una intensa hibridació i mestissatge d’ètnies, llengües i cultures que es va gestar a partir del Vè Mil·lenni a. de C.

Tornant a Perperikon, aquestes diferents fases del Paleolític i el Neolític, s’han pogut comprovar amb certa precisió en aquest particular filó arqueològic. També s’ha corroborat, com a la posterior etapa de l’Edat del Bronze (II Mil·lenni a. de C.), entre els segles XVIII i XVII a. de C., les petjades de la cultura tràcia a Perperikon es fan evidents de forma ben tangible, a través de la troballa de fragments de ceràmica. Així Perperikon és converteix en un important enclavament en aflorar un conjunt monumental en forma de palau-santuari, que es convertirà en la seu d’una noble casta reial i sacerdotal, les restes del qual ho evidencien les tombes que han pogut localitzar-se recentment.

La importància d’aquest esdeveniment, s’emarca en el reconeixement d’aquest espai singular, al que podem equiparar en el temps –ja que pràcticament són coetanis–, als importants conjunts i estances de l’illa de Creta, en el precís clarejar de la primera civilització a Europa. Si en l’esplendorós palau-santuari de Cnosos va sorgir l’arcana mitologia del Laberint i el Minotaure de la brillant cultura minoico-cretenca, precursora de la civilització grega; a Perperikon trovarem, sorprenentment, els misteris iniciàtics de Dionís i els cultes de la religió órfica de l’enigmàtica cultura dels tracis.

Un altre excepcional descobriment arqueològic ha permès relacionar ambdós palaus-santuaris, son els petits fragments gravats sobre pedres de l’escriptura coneguda com a lineal A de la cultura minoico-cretenca, basada en signes pictogràfics i utilitzada entre els anys 1600 i 1240 a. de C. a l’illa de Creta, trobats a les proximitats de Perperikon. Noves i controvertides teories incideixen en que, l’esmentada lineal A, que encara avui dia ha estat impossible de desxifrar, no tan sols seria un llenguatge per a funcions administratives sinó que tindria connotacions d’un codi de caràcter iniciàtic, utilitzat expressament per la casta reial i sacerdotal.

LA CIUTADELLA SAGRADA
Amb l’esdevenir dels segles, Perperikon va ser un important emplaçament sagrat pels tracis al començament de l’Edat del Ferro (segle X a. de C.). Amb posterioritat s’aconseguiria un altre moment estel·lar al segle Vè a. de C. quan el santuari i el palau van ser enriquits mitjançant un conjunt monumental arquitectònic que va arribar a abastar fins a set diferents nivells, segons descriuen els estudis tècnics realitzats. És així com s’ha pogut determinar que a la part central del conjunt, es va efectuar una reforma del temple principal incloent una porta solemne que donava entrada a una sala interior, sostinguda per diverses columnes i que conduïa fins a una sala oval i l’altar central. Les bases d’un parell de columnes encara poden observar-se en l’actualitat.

De moment, tal com insisteixen els arqueòlegs, encara no hi ha hagut el temps suficient per establir un plànol precís i exacte del conjunt arquitectònic i conseqüentment, de l’ús de les diverses estances del complex religiós, per tant, en un futur immediat moltes preguntes pendents tindran les seves degudes respostes. En quant a temes tècnics, de moment, s’han realitzat estudis sobre el sistema de drenatge, tant del palau com de la seva acròpoli. Sobre aquest tema, hi ha proves de l’existència d’un enginyós sistema de subministrament i provisió d’aigua, vital per a la subsistència pels habitants d’aquell entorn sec i d’aspre clima continental.

No disposem de textos que ens puguin descriure els ritus religiosos que es practicaven a Perperikon. Per comparació amb altres centres sagrats en àmbits propers, es pot suposar com seria la naturalesa de les litúrgies que els sacerdots practicaven, tals com sacrificis, libacions, profecies i danses rituals. El notori ha estat que, finalment, els arqueòlegs han pogut afirmar la hipòtesi de que a Perperikon es trobava el famós temple i oracle del déu Dionís.

Tenim algunes fonts importants que fan referència al temple de Dionís a les muntanyes dels Rodopi. La primera va ser narrada per l’historiador grec Heròdot, coincidint amb la campanya del rei persa Xerxes contra els grecs, esdevinguda al segle Vè a. de C., que va tenir per aliats a algunes de les tribus tràcies en territori balcànic. Mitjançant aquesta narració coneixem el nom de la tribu que habitava a Perperikon i els Rodopi que mai va arribar a rendir vassallatge a Xerxes. Aquesta tribu eren els satres i els seus sacerdots eren coneguts pel nom de bessi besse, que s’ocupaven de l’oracle de Perperikon regit per una sacerdotesa amb connotacions similars a l’oracle de Delfos. Així és suposava que aquest temple havia de trobar-se en alguna dels cims dels Rodopi, ja que Heròdot ho descriu cobert per la neu i amb extensos boscos; Perperikon ve a coincidir amb exactitud amb aquestes descripcions.

Una altra font d’informació prové de l’historiador romà Suetoni, qui en escriure sobre l’emperador Octavi August (63 a. de C. – 14 d. de C.) descriu la campanya militar que a la regió va dirigir el pare d’aquest, el qual va arribar a visitar aquet Oracle de Dionís a Tràcia. Suetoni no especifica el lloc exacte del temple però dóna una descripció molt detallada del mateix. Explica com hi havia un altar central col·locat en una gran sala i descriu un ritual consistent a abocar vi sobre l’altar i fer-ho prendre en flames. Suetoni narra com l’oracle del temple, oficiat per una sacerdotesa, va pronosticar al militar romà que el seu fill arribaria a convertir-se en emperador del món. Tal com va ser profetitzat, així es va complir en la figura del cèlebre emperador Octavi August, qui va gobernar el més extens territori que va arribar assolir l’imperi romà.

Però encara hi ha un altre referència, doncs alguns segles abans, també havia visitat aquest lloc el rei macedoni Filip, pare d’Alexandre el Gran i, també en aquella ocasió, la sacerdotesa de torn de Perperikon va augurar que el fill del macedoni dominaria un vast imperi que abastaria les terres occidentals i d’altres llunyanes terres orientals, esdevenint el sobirà absolut d’aquest imperi. Evidentment la profecia és va complir, ja que tal com sabem, Alexandre el Gran va arribar fins als confins de la mateixa Índia, conquerint un extens territori i provocant un renovat intercanvi en diversos aspectes entre Orient i Occident.

D’aquesta manera, Perperikon és situa com un important centre de culte dedicat a Dionís, déu primordial a bona part de l’ambit mediterrani. Va ser aquí on es va oficiar l’arcana religió órfica fins a bén entrat el segle Vè de la nostra era, moment en què el lloc va ser cristianitzat en instaurar-se un bisbat al antic temple. Curiosament, també en dates molt recents s’ha localitzat un altre trascendent enclavament arqueològic de caire sacre i relacionat amb la figura enigmàtica d’Orfeu. Aquest lloc, sobre un turó, és troba proper al llogaret de Tatul, a escassos quilòmetres de Perperikon. Aixó corrobora un altre fet molt significatiu, que ja des de fa alguns anys, certs especialistes en religions antigues comparades portaven sospesant en la configuració de les mitologies i divinitats de l’antic panteó grec, i es que algunes de les divinitats i mites de l’antiga religió grega són anteriors a la configuració històrica de Grècia i hi destaquen molt particularment, Dionís i Orfeu propis de l’antiga mitologia del poble traci.

EL CIM DELS ESPERITS
La minoria turca que actualment habita aquest territori del sud de Bulgària, coneix l’emplaçament de Perperikon amb el nom de Djin tépessi que significa cim dels esperits, en referència a les antigues llegendes locals que assenyalen el turó com un espai misteriós o lligat a històries fantasioses; qui sap si ancestrals o una aportació de les tradicions otomanes que durant gairebé cinc segles, van dominar la regió i la resta de la Península Balcánica.

Perperikon és una de les últimes troballes que, a escala mundial, ens ha ofert l’arqueologia en els darrers anys. Aquest singular jaciment, ens permet tenir un millor coneixement dels antics cultes, practicats per les cultures neolítiques de la Vella Europa a terres balcàniques, alhora que ens obre la porta a l’enigma del poble traci, actor destacat de les incessants onades invasives indoeuropees, mitjançant la cultura dels kurgans o tumulars, embrió de la nova Europa i preàmbul de la civilització occidental.

També ens ha apropat a una millor comprensió dels ritus dionisíacs i de la religió órfica, autèntic crepuscle de la mitologia grega, l’origen de la qual, sabem avui, es trobava més al nord, a l’antiga Tracia, que s’està llaurant un lloc d’honor en el patrimoni mundial de les antigues civilitzacions.

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats