COM ELS IRLANDESOS ENVAÏREN EUROPA COM ELS IRLANDESOS ENVAÏREN EUROPA

COM ELS IRLANDESOS ENVAÏREN EUROPA

COM ELS IRLANDESOS ENVAÏREN EUROPA

LA INCREÏBLE AVENTURA DEL CRISTIANISME CELTA

“Quan l’Imperi Romà d’Occident va sucumbir, tot el coneixement, la filosofia i el pensament grecoromà es van estremir com en un darrer hàlit. Solament Bizanci i les seves àrees d’influència, van conservar una part d’aquest coneixement. La resta d’Europa caigué en una edat fosca on els pergamins, els lligalls i les escriptures no tindria cap altra utilitat que la d’encendre fogueres i les venerables pedres dels antics palaus per construir estables”. Però no tot es va perdre, alguna cosa sorprenent anava a produir-se en una illa remota, més enllà de Britània…


Per Josep M. Roselló

Com cada hivern el riu Rin s’havia convertit en un camí glaçat. La naturalesa va prendre, una vegada més, part en el transcurs de la història i totes les circumstàncies es van conjurar perquè aquesta prengués un nou rumb.

A ambdós marges del riu, s’apostaven dos mons. En la riba sud les legions romanes, ben equipades i ensinistrades, però molt inferiors en nombre. Si poguéssim observar amb deteniment la indumentària d’un legionari romà, denotaríem com cadascuna de les peces que la formen està dissenyada, no només perquè sigui útil i efectiva, sinó que a més reconeixeríem en elles el segell inconfusible d’allò que és civilitzat. Quan les circumstàncies ho permetien, fins al ranxo de la tropa estava acuradament pensat, per alimentar equilibradament i també perquè fos atractiu a la vista.

Arraulida a l’altra banda del riu, una indesitjable torba d’ombres grenyudes, un exèrcit miserable hi resta acuitat per una força potentíssima: la desesperació. Durant segles, les tribus germàniques havien estat un malson per a l’Imperi. L’obsessió dels cèsars va ser protegir-se d’elles, però ara aquestes, estaven sent fustigades per persistents hordes arribades de l’est que els van pressionar a moure’s cap al sud, cap a la civilització; corrien les primeres dècades del segle V.

En realitat, Roma mai es va imposar com a objectiu annexionar-se el territori d’aquells bàrbars, sinó que més aviat sempre va pretendre prevenir-se del seu incivilitzat món. Durant segles l’Imperi els havia contingut més o menys a ratlla i, excepte algunes incursions, la civilització s’havia mantingut fora de perill. Però aquest hivern començaria el principi de la fi.

Quan els bàrbars van creuar el riu, anaven acompanyats de dones i nens. Eren tants que en alguns trams la làmina de gel va cedir i centenars de desgraciats van ser engolits per les gèlides aigües, però ni aquesta espantosa visió va poder detenir el seu decidit avanç cap al sud. Els germànics van creuar així el seu particular Rubicó i, tal com el gran Juli Cèsar exclamés segles abans: “Alea jacta est”; potser degueren pensar alguna cosa semblant.

La seva superioritat numèrica era la seva força. A onades, lentament, s’obriren pas, sense estratègia, però amb objectius clars: fugir, saquejar l’Imperi i instal·lar-se en ell. Al final ho acabarien aconseguint. Roma era ja en aquells dies només un símbol. A l’antiga capital, sorgida d’un fosc llogarret gairebé dotze segles abans, persistia la vella profecia de les dotze àguiles, que vaticinava la caiguda de Roma durant la dotzena centúria després de la seva fundació. La profecia es va complir.

En aquell moment les corrupteles internes del que quedava de l’Imperi, l’havien afeblit tant i la seva decadència era tal, que va ser suficient la desordenada embranzida bàrbara –que en altres temps hagués estat repel·lit amb contundència–, perquè el front del nord s’esfondrés com un castell de sorra. Els bàrbars tenien ara el camí franc cap al cor del què havia estat el major i més esplendorós imperi de l’Antiguitat. Però en aquesta tasca de demolició i devastació no estarien sols, més endavant, altres còmplices i factors s’afegirien a la fi de l’Imperi d’Occident.

LA LLUNYANA HIBÈRNIA
Amb la caiguda de l’Imperi d’Occident, també ho van fer amb ell la saviesa, el coneixement i la cultura atresorada durant segles. La filosofia i el pensament grecoromans es van estremir com en un últim hàlit, els llibres van servir per prendre fogueres i amb les pedres dels palaus se’n va bastir estables. Els coneixements tècnics, els tractats matemàtics i de física, les cròniques històriques, la literatura o la poesia anaven a ser miserablement destruïts deixant a Europa en la foscor.

Però no tot estava perdut, alguna cosa inesperada anava a passar en una illa remota, gairebé desconeguda a l’oest de Britània. Els romans l’havien anomenat Hibèrnia en al·lusió al seu clima hivernal, ni tan sols s’havien molestat a conquistar-la, prou en tenien amb controlar el que succeïa a la més propera Britània. La fama d’Hibèrnia també venia donada per la perícia dels seus pirates, temibles esclavistes i experts lladres, descendents d’indoeuropeus i celtes arribats a l’illa en diverses fases, probablement, des del segle VIII a.C. El cristianisme que ja practicaven els romanitzats britons encara no s’havia instal·lat de manera significativa en aquella illa, solament es tenen referències de petits grups que sobrevivien molt aïllats. Els primers cristians que havien arribat, ho van fer solament com a penitents i eremites, éssers extravagants que vivien apartats de la societat cèltica que vivia a l’illa.

Fins aquell moment, ningú podia haver concebut abans de la caiguda de l’Imperi, que en aquesta illa –llavors remota–, anava a dipositar-se part de l’esplendorós món clàssic que va poder salvar-se. Allà, de forma latent, es van refugiar una part dels llibres i del coneixement antic; tot i que solament els que van poder escapar a la destrucció. Però com un miracle, Irlanda es va cristianitzar amb relativa rapidesa i poques dècades més tard, els celtes cristians irlandesos van restituir a Europa bona part la seva memòria cultural.

L’ODISSEA DE PATRICI

La vida de Sant Patrici, patró d’Irlanda, ens obre les portes a la comprensió d’aquesta història. Protagonista d’un dels episodis més sorprenents en les hagiografies del cristianisme, encara avui les seves fites no són prou reconegudes com a decisives per què, dècades més tard, Europa recuperés la memòria cultural que els irlandesos van poder salvar a la seva illa. Vegem la llegenda que es va forjar entorn de la figura de l’evangelitzador Patrici.

Mentre esdevenien els dramàtics fets que van enfonsar l’Imperi, gairebé alhora, en algun punt de Britània, probablement a Gal·les, l’adolescent Patrici, era segrestat per pirates irlandesos en una de les seves acostumades razzies per la costa britona. El joveníssim Patrici, havia nascut en el si d’una família cèltica britona romanitzada i cristianitzada que havia educat al nen sota aquests cànons. Consumat el rapte, Patrici apareix a la Irlanda cèltica, tribal i pagana i gairebé sempre brutal. La seva destinació: l’esclavitud.

Durant anys, roman a les muntanyes fent de pastor pel seu amo. La gana, el fred i la solitud, són una constant en aquella dura i amarga vida. De la seva educació romana, havia sentit parlar de la fe cristiana. Com a únic consol resa al déu dels seus pares del que poc sap, amb prou feines el missatge del seu fill i el seu sacrifici pels seus semblants. Tot això, activa progressivament la fe d’aquest esclau-pastor que passeja pels deshabitats i freds paratges irlandesos. Quan troba l’ocasió, escapa fins a la costa on aconsegueix embarcar, al costat d’una tripulació que l’accepta a contracor, rumb a Britània.

Segons la llegenda, el viatge està farcit de penúries i perills. Miraculosament, escapen a l’efecte d’una galerna que els desvia de la seva ruta, fins que el fràgil navili fondeja per fi, en les costes de la Gàl·lia. Els viatgers, ja sense queviures i al límit de les seves forces estan desolats i famolencs; en aquell moment, apareix un senglar que salvarà in extremis la situació. Patrici va interpretar aquest fet com un senyal diví.

UNA VEGADA MÉS, UN SOMNI

Després d’una sèrie d’aventures, Patrici torna a Britània com un fill pròdig a la casa dels seus pares. Una nit, rep en somnis un missatge de Déu (1), instant-li a tornar a aquella illa de la qual havia fugit per evangelitzar-la i eradicar-hi l’esclavitud i els detestables sacrificis humans. Amb total decisió marxa a predicar la nova fe, a la salvatge i pagana Irlanda, allà on va patir tantes penúries en aquell trist i forçat exili.

Patrici va tornar a l’illa i la va guanyar per al cristianisme dedicant tota la seva vida a aquesta fi. Va captar molts adeptes jugant-se la vida amb obstinació, però per fi va aconseguir fixar les bases de la futura Església Irlandesa, donant així origen al primitiu cristianisme cèltic irlandès. Fins aquí, aquesta podria ser la llegenda que acompanya a qualsevol altre sant o evangelitzador i, com tantes altres, plagades d’esforç, penalitats, proeses i, generalment, martiri. Però el fet va transcendir a la llegenda.

El cristianisme havia començat a caminar feblement feia 400 anys a la llunyana Judea. Els seus apòstols havien estès el seu missatge, fonamentalment, dins de les fronteres de l’Imperi Romà i pocs s’havien aventurat a anar més enllà d’aquesta seguretat. Britània també havia rebut la visita d’alguns missioners, amb un èxit relatiu. En general, aquests sospesaven molt seriosament el risc de predicar fora d’aquests confins habitats per pobles bàrbars i salvatges.

(1) Els somnis són el mitjà habitual en totes les tradicions, èpoques i llegendes, amb el qual els déus es comuniquen amb els homes per manifestar els seus desitjos.

EL QUE PATRICI VA ACONSEGUIR
Amb el valor que proporciona l’obsessió per una idea, Patrici es va aventurar sense por per la temible Irlanda i la seva fe va tenir recompensa, doncs va aconseguir un notable èxit. En poques dècades, el cristianisme va començar a arrelar amb força a l’illa. Gràcies a això, va descendir notòriament el tràfic d’esclaus i també els sacrificis humans. No falten historiadors, que enalteixen a Patrici com el primer home conegut de la història que va alçar la seva veu contra l’esclavitud.

Es diu d’ell que el seu optimisme i do de gents van ser les seves armes principals. En valer-se de certs aspectes de la tradició cèltica que va conjugar hàbilment perquè ningú es sentís desarrelat de les seves ancestrals creences, qüestió aquesta que va configurar els trets de l’emergent cristianisme cèltic irlandès. Patrici va saber explicar els elements pagans de la Naturalesa com a aliats de Jesús, al que va presentar com un nou déu benèvol que els desitjava sort a la vida. Tot un contrast enfront del guerrer i cruel panteó cèltic, eternament enredat en pugnes internes i exigint sang humana amb massa freqüència. En les propostes d’aquest apostolat, tota la naturalesa terrenal i còsmica es conjurava per a la felicitat dels homes, donant esperança a tots els que patien per una o una altra raó.

Va fundar petites abadies i monestirs i va ensenyar a llegir i escriure a molts com si es tractés d’un joc, tot presentant l’alfabet llatí com alguna cosa màgica en un país que usava com a suport per a l’escriptura petits menhirs i roques en les quals es marcaven toscs símbols que solament els druides sabien interpretar: l’ogham. Era una mena de codi secret format per traços que, segons la seva longitud, gruix, separació o agrupament significaven una indicació, una fórmula o una norma. Era confús i es prestava a molts errors d’interpretació. Quan aquells celtes, ara cristianitzats, van comprendre que hi havia un sistema de comunicació precís al que tothom hi podia accedir, es van sentir molt atrets per aquesta possibilitat i les primitives esglésies es van convertir en escoles on s’ensenyava a llegir i a escriure.

Així naixerien les primeres generacions dels llegendaris copistes irlandesos, qui van atresorar, gràcies al seu treball, tot el coneixement clàssic que van ser capaços de transcriure durant els següents anys, donant fama a Irlanda de ser un país pacificat i culte. Infinitat de textos clàssics van anar a parar a aquests monestirs, on els llibres eren venerats, indistintament de qual fos el seu contingut o origen.

La data de la mort de Patrici és incerta, s’especula amb diverses propostes segons la font, que oscil·len entre els anys 461 i 492. Enrere quedava una vida, com diríem avui, “de pel·lícula”. Havia aconseguit cristianitzar gran part d’un territori pagà i salvatge, un fet fonamental per abolir l’esclavitud a l’illa i l’espantosa tradició d’ofrenar vides humanes als sanguinaris déus cèltics. Tots aquests factors van afavorir la transcendent missió que els irlandesos estaven protagonitzant; molt probablement, sense ells, avui el nostre món seria diferent, vegem per què.

COLUMCILLE AL LLAC NESS
Una onada de cristians irlandesos va desembarcar a Escòcia, terra que havia rebut segles abans, una primera invasió de celtes irlandesos anomenats escots, que donaren nom al país. Un d’aquests missioners era Columcille (Crimthann), un celta de llinatge aristocràtic que, com d’altres, havia interpretat a Jesús a la manera irlandesa. Mai va oblidar les seves arrels cèltiques, fins i tot es diu que era meitat druida meitat monjo i, probablement, és la seva figura la que millor expressa el concepte de cristianisme cèltic.

Nascut cap al 520 en el si del clan dels Conaill, va renunciar a la seva casta social celta per fer-se monjo. Havia estat educat en la tradició pagana, però en realitat era un druida alfabetitzat i convertit al cristianisme. A ell se l’hi atribueix la fundació de més de quaranta monestirs a la Gran Bretanya. En certa ocasió, va prendre part en una disputa que va degenerar en una guerra tribal, la qual cosa li va valer l’exili. Va escollir per al seu desterrament l’illa de Iona, a l’oest d’Escòcia, cap a on va partir el 561 acompanyat d’un grapat de monjos amics. Allí va fundar un monestir, que aviat va començar a rebre multitud de visitants atrets per la personalitat de Columcille. La majoria d’ells es van fer monjos.

La terra ferma escocesa va ser la primera incursió de Columcille en territori pagà, habitada pels belicosos pictes i escots. Allí va fundar davant els nassos d’aquestes tribus l’abadia de Lindisfarne, centre d’operacions des del qual va irradiar la seva evangelització. Va arribar als voltants del Llac Ness reconeixent, metafòricament, haver “vençut al monstre”, una expressió cristiana referida al paganisme en la forma d’un monstre o un drac, que apareix en infinitat de representacions.

EL SANT GRIAL, UN MITE CÈLTIC
Posteriorment, Columcille va partir cap a la Gàl·lia en una època en què les bandes de vàndals, sueus i alans, s’ensenyorien de mitja Europa practicant pillatges sobre el que antany havia estat l’Imperi Romà. Cap al segle VI, Hispània, Itàlia i la Gàl·lia, no tenien un altre amo que el caos i el món romà no era gairebé ni un record. En el seu lloc, van començar a perfilar-se els petits regnes de l’Edat Mitjana, governats per bàrbars grollers i analfabets, que al seu torn massacraven a altres bàrbars igualment ignorants.

A tota Europa, aquestes correries ocasionaven fam i misèries a la població alhora que això, generava més revoltes i més pillatge. La desesperació va degenerar en destrucció i els pocs centres de coneixement i cultura que quedaven van ser arrasats. Mentrestant, Irlanda s’havia guanyat la fama de ser un país de sants i escrivents, rebent exiliats que fugien del desastre. Els que van haver d’escapar havien sentit parlar de la petita Irlanda i es van arriscar al perillosíssim viatge. Alguns dels que van sobreviure a la devastació i la travessia portaven entre els seus estris algun llibre. Van arribar aquí amb l’esperança de trobar un país pacificat, cosa que en veritat era així. A poc a poc, més llibres anaven apareixent a l’illa i els irlandesos els anaven copiant tots invariablement.

Igual que segles abans les onades cèltiques van caure sobre Europa, ara descendents d’aquests mateixos celtes, cristianitzats i seguidors incondicionals del carismàtic Columcille i la seva obra, partirien cap al continent a la recerca d’ànimes a les quals convertir. I així va començar una diàspora de monjos que, imitant el caràcter tossut i animós del seu mestre, anaven a portar de tornada, amb la seva tasca evangelitzadora, la cultura de l’Antiguitat que s’havia refugiat en l’allunyada Irlanda.

El que Roma mai va aconseguir per les armes davant els seus veïns bàrbars, ara ho farien en un altre sentit, aquells il·lusionats irlandesos per mitjà de la paraula, la poesia i els contes màgics cèltics que portaren de la seva bromosa illa. Aquests contes i llegendes, adaptats al cristianisme, parlaven de valentia, noblesa i generositat; de guerrers que lluitaven per causes justes o bé abandonaven les armes per convertir-se en monjos. En aquests relats s’entrelligaven la Naturalesa i els éssers fantàstics, animals que parlaven, boscos sagrats, figures ultraterrenals, espases que obraven prodigis o copes de l’abundància, gairebé tots ells, al servei de la cristiandat.

Aquests fonaments van donar, posteriorment, origen a les sagues artúriques, als cercadors del Sant Grial i als cavallers de la taula rodona. Sens dubte, tot aquest món fantàstic, narrat pel cristianisme cèltic, al costat d’un Déu que demanava pau i perdonava pecats va captivar a molts, acostumats a les arbitrarietats de druides, sacerdots i reis tribals.

Columcille, ja ancià, va tornar a Iona per morir, a les darreries del segle VI, deixant enrere més de 60 fundacions i una Escòcia guanyada per al cristianisme. En una de les seves epístoles enviades a un concili de bisbes, va fer el següent raonament: “No prohibiu els bards, ordeneu-los que ensenyin a la gent tot allò que saben”.

L’INTRÈPID COLUMBÀ
Com abans havia fet Patrici, Columcille va sembrar en terra fèrtil i aviat van sortir valents que es van aventurar més enllà de les Illes Britàniques, un d’aquests va ser Columbà, coetani a Columcille pero una generació més jove. Havia nascut en Leinster al sud d’Irlanda i va arribar a la Gàl·lia cap al 590. Es va endinsar al costat d’una dotzena de companys en els boscos infestats de sueus als quals va convertir alegrement, alhora que fundava diversos monestirs que deixava al comandament dels bàrbars que havia cristianitzat. Però alguns capdills se sentien incòmodes amb les seves activitats, veient en la seva forma de guanyar adeptes, una competència perillosa per al seu incipient i a sovint precari poder. Fins i tot, alguns bisbes d’ortodòxia romana, van exigir que es prenguessin mesures contra ell.

Els irlandesos no havien conegut un model d’ortodòxia catòlica, per a ells el Papa de Roma solament era una mena de rei més o menys important, però no gaire més que això. Finalment, es va aconseguir que s’ordenés la seva deportació a Irlanda. Columbà i els seus més estrets col·laboradors, tots irlandesos, es van veure obligats a abandonar les comunitats que havien fundat, però aquestes abadies i monestirs ja tenien vida pròpia i quedaven en mans de germans cristianitzats. Malgrat el decret d’exili, Columbà no va perdre el temps i abans d’embarcar-se, encara aconseguí fundar el monestir de Lure a la Borgonya.

Al bon punt que parteix la nau que haurà de retornar els monjos a Irlanda, aquesta naufraga i en el desconcert, Columbà aconsegueix fugir amb alguns dels seus companys. Aquesta oportunitat permet als monjos escapolir-se fins a Itàlia. Un dels seus deixebles, Gall, es queda en el camí per fundar un important monestir (avui Saint Gall) a Suïssa. La resta, arriben a Llombardía i funden Bobbio cap a l’any 610.

Malgrat les dificultats del seu apostolat, Columbà també va comptar amb aliats, com Clotari de Neustria, rei franc emergent que ara controlava bona part del territori gal. Aquest no només l’encoratja en les seves activitats sinó que l’ajuda econòmicament perquè pugui seguir fundant abadies i monestirs. Columbà mor el 615, deixant un considerable llegat d’epístoles, composicions poètiques i musicals i, sobretot, els seus monestirs a Europa compromesos fermament en introduir l’evangelització i l’ensenyament clàssic, a més d’una cinquantena d’abadies entre el que avui són França, Alemanya, Itàlia i Suïssa.

LES CONSEQÜÈNCIES
Cap a l’any 650 bona part dels pobles germànics estaven cristianitzats. A excepció d’alguns països bàltics –que van romandre pagans fins al segle XV–, el cristianisme es va expandir per Europa de forma imparable i això anava a ser determinant els pròxims segles, doncs quan es va assentar definitivament en el continent, Europa va veure com una nova civilització a Orient, havia fixat els seus ulls en ella per conquistar-la: els àrabs.

Per quan l’amenaça es va tornar en certesa, Europa, encara que dividida en molts regnes, disposava d’una religió que la va cohesionar enfront dels àrabs, els quals no van passar de la península Ibèrica i d’efectuar algunes razzies més enllà dels Pirineus o d’altres punts pels quals van intentar penetrar amb poc èxit.

Malgrat que va ser molt el que es va perdre al segle V, almenys una part de la cultura clàssica grecoromana i judeocristiana havia estat salvada, custodiada i copiada en monestirs que l’havien tornat a preservar i reintroduir. Si ningú hagués realitzat aquesta tasca d’apostolat durant el segle VI, qui sap si els àrabs haguessin campat per Europa a plaer, trobant només un grapat de tribus dividides i paganes, que haguessin sucumbit davant els invasors. Si bé la cultura no va penetrar amb la mateixa força que la religió, almenys aquesta última va servir per cohesionar els incipients regnes feudals europeus.

De Carlemany sabem que no sabia llegir ni escriure, però coneixia perfectament el valor que això tenia i en la seva cort mai van faltar els consellers més doctes i preparats, arribant a consolidar un imperi que va barrar el pas en més d’una ocasió als sarraïns en els següents segles. L’Imperi Carolingi que va fundar, va reinstaurar l’ordre en mitja europea i va ser el successor natural del desaparegut Imperi Romà.

Als segles vinents Europa va il·luminar noves èpoques d’esplendor com el Renaixement. En cap d’elles, els europeus es van deslliurar de conflictes interns, des de llavors fins a gairebé els nostres dies. Però aquesta part del saber antic que es va salvar, va col·laborar en la formació d’una nova Europa. Cal preguntar-se, que hagués estat de la cultura europea sense aquesta aportació, com s’hagués enfrontat Europa sense una unitat religiosa enfront del perill sarraí? Ningú pot respondre amb certesa a tals qüestions, el que si sabem, és que un dia els cristianitzats celtes d’Irlanda, es van fer a la mar per començar a cristianitzar l’Europa bàrbara i amb aquesta acció sense precedents, van contribuir decisivament a la fundació d’Europa.

ALGUNS DELS CENTRES MÉS CONEGUTS FUNDATS PELS IRLANDESOS A EUROPA:

Gran Bretanya: York, Glastonbury, Lindisfarne, Durham.
Bèlgica: Gant i Lieja.
França: Amiens, Cambrai, Laons, Soissons, Reims, Verdún, Auxerre, Leuxil, Estrasburg, Lure.
Alemanya: Colònia, Fulda, Wurzburg.
Àustria: Viena i Salzburg.
Suïssa: Rheinau, Saint Gall, Berna.
Itàlia: Milà, Piacenza, Verona, Bobbio, Fiésole, Lucca, Roma, Nàpols, Tàrent.

– Moltes d’aquestes ciutats van tenir bisbes irlandesos, la majoria d’ells van ser escollits per aclamació popular.
– Sovint el bisbe també exercia la funció d’alcalde.
– Hi ha vestigis que confirmen la presència irlandesa en llocs com Kíiv (Ucraïna).
– Arribaven a les costes europees amb llibres lligats a la cintura, de la mateixa manera que els seus avantpassats celtes es lligaven els caps tallats dels seus enemics.
– Els copistes irlandesos van inventar la lletra minúscula, més fàcil d’escriure i de llegir.
– Eren fàcilment identificables perquè vestien com els druides, una túnica-trec de llana blanca.

Es diu que en certa ocasió un rei germànic va exclamar: ”Hordes de filòsofs irlandesos estan desembarcant a la platja…”.

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats