LA BATALLA DE LES ARDENES

LA BATALLA DE LES ARDENES

Per als alemanys va ser l’Operació “Wacht am Rhein (Defensa del Rhin)”, per als Aliats “The Battle of the Bulge (La Batalla del Sortint)” i va ser l’última contraofensiva alemanya per intentar donar un gir transcendental al curs de la guerra

Per Pere Casanovas

LA REGIÓ DE LES ARDENES
L’àmbit natural de Les Ardenes s’estén per una vasta regió que comprèn el Sud de Valònia (Bèlgica), el Gran Ducat de Luxemburg i el Departament francès de Les Ardenes. Aquesta extensa superfície es caracteritza per que sobre ella, s’alça una gran massa forestal en la qual s’han catalogat més de 30 espècies arborícoles entre les quals predominen avets, faigs, roures i castanyers. Aquest bosc dens, s’estén sobre un terreny ondulat per turons de cotes mitjanes, un factor que ha estat determinant per evitar la proliferació d’explotacions agrícoles, mantenint una bona part d’aquest preciós territori en estat salvatge. Regat per innombrables aqüífers, destaca el Riu Mosa que solca el territori való d’extrem a extrem.

A l’hivern, estació en què va tenir lloc la Batalla, el clima és gèlid, les temperatures mitjanes no excedeixen els 3 º i les precipitacions de pluja i neu són freqüents i intenses. Aquest va ser el complex i dur escenari on es va lliurar la contesa, però al llarg dels segles, aquest singular espai ha viscut altres batalles. Però potser aquesta va ser la més destructiva, en la qual més vides es van perdre i on les localitats de Les Ardenes, més deteriorament i destrucció van patir. Així ho explica la història i ho testifiquen els museus locals que rememoren les duríssimes condicons que es van donar a la Batalla de les Ardenes.

EL PLA DE HITLER
A la tardor de 1944, els Aliats es trobaven a les portes d’envair el territori alemany i marxar sobre la capital del Reich. Per preparar aquesta ofensiva es van desplegar en algunes de les localitats que és troben a l’extens Bosc de les Ardenas i els seus voltants, a l’espera de l’arribada dels adequats subministraments per a l’hivern, queviures i combustible procedent de l’alliberada regió de Normandia. Hitler no tenia més opció que aturar l’avanç aliat, si aconseguia neutralitzar-lo i rebutjar-lo potser podria negociar alguna forma d’armistici, rearmar-se i concentrar tota la seva potència en el complicadíssim front de l’Est contra la Unió Soviètica.

Però ja avançada la guerra, els alemanys donaven clares mostres d’un evident desgast. Arribats a aquest punt, l’alt comandament alemany va compendre que no hi havia més opció que aturar als Aliats i rebutjar-los al seu pas per Les Ardenes, de no fer-ho així Alemanya seria envaïda amb tota seguretat. D’aquesta manera va ser com es va fer imprescindible elaborar, a corre-cuita, un pla per evitar aquest perill. Després de sospesar diverses propostes, es va desestimar la idea d’un xoc frontal.

En aquestes circumstàncies, els alemanys eren conscients que en aquesta confrontació havien importants punts que jugaven en contra seva, com els subministraments de combustible i munició i aixó també mimbava la seva potència de foc i abast dels seus tancs. Per compensar tot això i poder aconseguir el seu objectiu, és va idear un pla consistent en camuflar una unitat de xoc vestida i equipada amb els vehicles propis de l’exèrcit nord-americà, amb el propòsit de crear la confusió de l’avanç aliat i redireccionar-lo en sentit dispers fins deixar-lo en una posició idònia per rebre el contraatac d’un gran exèrcit alemany, que estaria dotat amb mig milió d’homes. Aquesta força vestida amb uniformes nord-americans i emprant armes, vehicles i material aliat explotaria l’efecte sorpresa i de xoc produït per la ruptura del front, per avançar cap als ponts del Mosa com si fossin tropes americanes en retirada.

UN EXÈRCIT DISFRESSAT
L’inici de l’ofensiva estava previst per a principis de desembre de 1944 i eren molt poques les setmanes de que disposaben els alemanys per preparar aquesta força especial, que quedaria al comandament del Obersturmbannführer de les SS Otto Skorzeny, famós per que va organitzar i va portar a bon terme l’alliberament de Mussolini quan aquest es trobava confinat al Gran Sasso, al Nord d’Itàlia.

Hitler va prometre a Skorzeny suport il·limitat de material i homes. No hi havia temps a perdre i en pocs dies es va constituir la Brigada Panzer 150 al comandament del General Jodl, cap de l’Estat Major de l’OKW (alt comandament de la Wehrmacht al front de l’Oest). Una brigada composta per tres batallons, uns 3.300 homes, anaven a vestir-se com autèntics soldats americans amb la missió de crear el caos i la confusió tant en l’avanç aliat com després en una suposada retirada. Però no només la tropa anava a camuflar-se, també es van usar carros de combat, caça-carros autopropulsats, vehicles cuirassats porta-personal, camions i jeeps, tot aquest material i la resta d’armes i equip eren d’origen nord-americà capturat al llarg de la contesa.

En un informe enviat per un ajudant de Skorzeny es descrivien els problemes trobats per equipar a la unitat de tot aquest material, on es detallava que només s’havien aconseguit 57 dels 150 vehicles sol·licitats per al transport de tropes i, dels 150 camions destinats a logística que s’havien previst, només es va comptar amb 74. Únicament es va aconseguir reunir vuit vehicles cuirassats d’origen americà, dels quals la meitat presentaven avaries. Els dos tancs Sherman, tenien seriosos problemes mecànics, mentre que cinc eren d’origen polonès i rus. També faltaven 1.500 cascs d’acer americans, la majoria dels uniformes, que habien estat requisats durant la Batalla de Normandia*, eren d’estiu. Malgrat totes aquestes adversitats, en l’informe es reconeixia que almenys, els equips de transmissions eren acceptables, la moral i la condició física de la tropa eren bones i es disposava d’un nombre suficient de soldats que parlaven un anglès fluid amb bon accent americà per a les missions especials.

Heus aquí la proporció dels soldats que parlaven anglès que es van classificar per categories: A la categoria 1 es trobaven els que parlaven l’idioma amb accent i entonació nord-americà, eren només 10, la majoria d’ells mariners. En la categoria 2, es parlava un perfecte anglès, però sense l’accent americà, eren 30 o 40. En la categoria 3, es parlava anglès fluïdament, van ser uns 120, mentre que a la 4 -uns 150 homes-, tenien nocions d’anglès après a l’escola. Els altres, a part del conegut yesno i alguna frase fàcil, no sabien res més; eren uns 200.

Entre uns i altres amb prou feines arribava a 500 la quantitat d’homes amb coneixements de l’idioma però només la meitat ho parlava raonablement bé i nomès una desena podrien passar per nord-americans. Això significava que, a la pràctica, era preferible evitar el contacte amb l’enemic tant com fos possible. Algú va ironitzar sobre aquesta situació dient que només podrien contactar amb aquells americans que no tinguessin moltes ganes de xerrar.

A la vista de la realitat, el pla inicial dissenyat per a tres batallons, es va adaptar a tan sols dos. Skorzeny, home pràctic, va acabar recorrent a les seves pròpies unitats de força especial, la SS-Fallsminjager Abteliung 600 i la companyia SS-Jaeger-Mitte, a més de voluntaris de totes les armes de la Werhmacht, dos batallons Sodenverbaende de la Luftwaffe, la 7a companyia de Panzergranadier i unitats cuirassades com la 2 ª Division Panzer SS-Abteilung.

La quantitat d’equip i homes rebut estava molt lluny de les expectatives creades per Hitler i que Skorzeny i el seu estat major esperaven; aquest va suplir la manca de vehicles americans amb enginys alemanys convenientment transformats en el més semblant a vehicles, uniformes i dotació original dels nordamericans. En l’apartat de l’armament les coses no van anar millor, només es va poder equipar una companyia de comandament amb armes americanes.

La missió de la brigada, ara convertida en tres grups de camp, era prendre almenys dos dels ponts sobre el Mosa a les poblacions de Amay, Huy i Andenne, acció que donaria inici quan les unitats Panzer ataquessin les localitats de Hohes Venn i Spa en un mateix dia.

Vestint els uniformes, portant les armes i els equips nord-americans i transportats en alguns jeeps Willys, els grups van ser enviats a tres missions diferents:

– Esquadres de demolició de 5 o 6 homes, la seva missió era volar ponts i dipòsits de combustible i munició.
– Patrulles de reconeixement, amb 3 o 4 homes haurien de reconèixer en profunditat el terreny a banda i banda del riu Mosa.
– Equips de 3 o 4 homes s’encarregarien d’entorpir i confondre a l’estat major americà amb ordres i missatges falsos de ràdio a les unitats americanes.

* La campanya que va seguir al Desembarcament de Normandia.

LA BATALLA
Els alemanys es van començar a moure el 14 de desembre de 1944, a les portes del que seria un dels hiverns més crus que es recorden a la regió. Desplegant-se a la nit, la 150ª Panzebrigade va arribar a la zona de reunió prop de la localitat de Münstereifel. Caiguda la tarda la va abandonar i també els tres kampfgruppe o grups de camp abans esmentats, separant-se cap als seus diferents destins. Poc sospitaven els comandaments aliats que els alemanys estaven a punt de desfermar la seva última gran ofensiva seguint un pla tan agosarat com arriscat, amb la finalitat de neutralitzar el front nord-americà a Las Ardenes amb el consegüent canvi del curs de la guerra.

Però la intel·ligència americana ja havia detectat moviment de tropes alemanyes i va mobilitzar al gruix de la seva 101ª Divisió Aerotransportada al comandament del General Maxwell Taylor, els paracaigudistes que ja havien intervingut en el Desembarcament de Normandia el juny i fins al moment, encara no havien parat de combatre. També la 82ª Divisió Aerotransportada “All American” es va posar en marxa, al comandament del General John Gavin al costat d’algunes unitats de l’exèrcit regular.

L’avanç germànic dels primers dies va resultar imparable, les unitats americanes es van veure desbordades i el mal temps impedia que la seva aviació pogués donar suport a les tropes de terra, fent-se palesa la superioritat dels tancs alemanys. Però planava un problema urgent sobre ells: el subministrament de combustible. Tots els esforços per apoderar-se dels dipòsits de l’enemic van resultar estèrils.

Les localitats de St. Vith, Foy i la tràgica Malmedy, on van ser executats més de 200 presoners americans capturats en les primeres hores de l’ofensiva, van ser preses ràpidament pels alemanys. La quantitat de presoners aliats començava a ser un problema logístic greu. L’estat major alemany estava exultant i l’efecte sorpresa havia funcionat.

Mentrestant, a la localitat de Bastogne, la 101ª Aerotransportada protagonitzava una resistència èpica, l’episodi va suggerir al General Pattonbatejar als heroics resistents amb l’aguerrit sobrenom de “bastards de Bastogne”. Corria un 21 de Desembre quan dos oficials alemanys del Panzer Llher, al comandament del general Von Manteuffel, es van dirigir als resistents per instar-los a la rendició de la plaça, al que el Comandant Anthony McAuliffe, al comandament dels assetjats, va respondre per escrit amb una contundent expressió: “Nuts!!! (Nous)”, alhora que advertia: “morirà qualsevol maleït alemany que intenti entrar a la ciutat. Signat, el Comandant americà“.

La contesa de Bastogne va arribar a oïdes de Hitler, que es va sorprendre per la tenacitat dels defensors; això no era res més que un clar indici de com serien les coses en aquesta campanya, a més d’una inquietant sorpresa, atès que el canceller no s’explicava que a la regió s’haguessin desplegat unitats d’elit, sinó tropes regulars, un factor que no havia previst l’alt comandament alemany. Caiguda la nit, la Luftwaffe fa un terrorífic bombardeig sobre la ciutat destruint vehicles, cases, el lloc de comandament i l’hospital auxiliar.

Paral·lelament, la 7a Divisió Blindada americana protagonitzava un altre inusitat episodi de soferta resistència a la petita localitat de St Vith. Ni més ni menys que durant set interminables dies va suportar l’atac demolidor de la divisions SS-Panzer, aconseguint l’estratègic objectiu de frenar l’avanç alemany cap al riu Mosa, però al preu de quedar completament envoltats pels alemanys. El 21 de desembre, 18.000 soldats nord-americans van quedar aïllats defensant la posició de St Vith en situació desesperada.

El 22 de desembre, la climatologia va jugar a favor dels Aliats. Amb temps clar va deixar de nevar, deixant enrere unes jornades de duríssima meteorologia amb un fred intens a tota la regió i constants precipitacions de neu i pluja. No és difícil imaginar les feixugues condicions que unes tropes i altres van haver de suportar en aquest cru hivern de 1944-45.

Quan el front alemany es trobava a 48 quilòmetres del Mosa, a l’Est de la ciutat de Dinnant, va ser sorprès per una ràpida i violenta acció del III Cos de l’Exèrcit americà al comandament del llegendari Tinent General George S. Patton, que en una brillant maniobra estratègica va atacar de manera letal i decisiva el flanc esquerre enemic. D’altra banda, el gruix del cos d’Exèrcit Britànic del Mariscal Hodges i el IXè del General Simpson, van caure sobre l’ala dreta de l’exèrcit alemany –que s’havia desplegat en formació de falca–, trencant el front de les tropes del General Von Manteuffel.

El dia 23, els tancs de Patton van obrir una profunda bretxa entre les tropes alemanyes que voltaven Bastogne, obligant als alemanys a retirar-se cap a l’Est, trencant així el setge d’altres llocs com St Vith. Però en el seu replegament, els alemanys van oferir una desesperada resistència que encara duraria setmanes, fins que la regió va quedar sota el total control dels Aliats. A finals de Gener de 1945 acabava la Batalla de les Ardenes, després d’un mes de duríssimes hostilitats i condicions, deixant rere seu un gran rastre de mort i destrucció. Els Aliats van tornar a ocupar les posiciones prèvies a la contraofensiva alemanya. En 40 dies van perdre la vida uns 19.000 soldats americans i més de 15.000 alemanys. Amb aquesta fallida contraofensiva coneguda com la Batalla de les Ardenes, Hitler va esgotar els seus últims recursos i accelerar el final del Reich dels Mil anys.

El 17 de gener de 1945 el canceller anglès Winston Churchill, va voler fer un especial reconeixement públic als soldats nord-americans que van lliurar les seves vides i el seu sacrifici a Las Ardenas amb motiu d’una intervenció a la Cambra dels Comuns: “Quan recordem la nostra gloriosa història haurem de tenir cura de no reclamar per a l’Exèrcit Britànic una part que no li correspon en el que és sens dubte, la major batalla de la guerra i que serà considerada, al meu entendre, com una extraordinària batalla nord-americana“.

MUSEUS AMB EXPOSICIONS DEDICADES A LA BATALLA DE LES ARDENES:

MUSÉE ROYAL DE L’ARMÉE ET HISTOIRE MILITAIRE
Parc du Cinquantenaire 3, Brusel·les.
http://www.klm-mra.be/klm-new/frans/main01.php?id=menu_links/startpagina

MEMORIAL AMERICAIN DE BASTOGNE
Turó de Mardasson, Carretera de Bastogne a Clervaux (Bèlgica)
http://www.bastognehistoricalcenter.be/

MUSÉE EN PICONRUE
Place en Piconrue 2, Bastogne; Bélgica
(Alberga temporalment la exposició del MEMORIAL AMERICAIN)
http://www.piconrue.be/fr/le-piconrue/

MUSÉE DE LA BATAILLE DES ARDENNES
Rue de Charmont 5, Roche-en-Ardenne; Bèlgica
http://www.batarden.be/

BAUGNEZ 44
Route de Luxembourg 10 ; Malmedy, Bèlgica
http://www.baugnez44.be/

MUSEUM POTEAU 44
Poteuner Strasse 22, Poteau-St.Viht, Bèlgica.
http://www.museum-poteau44.be

DECEMBER 1944 HISTORICAL MUSEUM
Rue de L,Eglise 7, La Glize, Bèlgica
http://www.december44.com/

MUSÉE NATIONALE D’HISTOIRE MILITAIRE
Carretera en direcció Bamenrtal 10, Dieckirch, Luxemburg.
http://www.mnhm.lu/pageshtml/curatorsmessage.php

BATTLE OF THE BULGE MUSEUM
Castell de Clervaux (Luxemburg)
http://www.tourisme-clervaux.lu/

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats