ROMA CONTRA CARTAGO

ROMA CONTRA CARTAGO

LES GUERRES PÚNIQUES

La història de Roma i Cartago és la de dues potències que van entrar en rivalitats; una de les dues no tenia cabuda en l’àmbit mediterrani i aquest va ser el marc on es van dirimir les seves disputes


Per Josep M. Roselló

ELS ORÍGENS i LA LLEGENDA
Cartago va ser una colònia creada per navegants fenicis prop de l’actual ciutat de Tunísia. En la seva tradició apareix una data fundacional anterior a la de Roma (753 a. de C.), en concret 814 a.C. L’assentament es trobava solament a 150 quilòmetres de les costes de Sicília, illa separada de la Itàlia peninsular per un estret braç de març. En aquell àmbit, els grecs havien fundat diverses colònies, que la Història ha conegut com la Magna Grècia.

Els orígens mítics de Roma i Cartago es trobaven units per un nexe comú: Enees, el llegendari heroi de la Guerra de Troia. Val la pena recordar breument aquest factor comú a ambdues ciutats. Cap a l’any 1200 a. de C., els aqueus arrasen Troia. Enees escapa a la massacre fent-se a la mar al costat d’altres supervivents i el seu fill Ascani. Després de diverses escales, l’expedició arriba a Cartago, lloc que, segons la llegenda, acabava de fundar la fenícia reina Dido(una incongruència històrica, doncs la data de la caiguda de Troia se situa entorn el 1200 a. de C. i la fundació tradicional de Cartago és el 814 a. de C.).

El troià té l’ocasió de convertir-se en rei quan la bella Dido queda aclaparadament enamorada d’ell, però els déus envien un missatge a Enees ordenant-li marxar, doncs li tenen reservat una altra fita. Així, desapareix de Cartago, sense previ avís i, quan Dido se’n adona de la seva absència cau presa d’una malenconia que la indueix al suïcidi. D’aquesta manera, la llegenda enalteix la mort del primer regent cartaginès (en aquest cas una dona), per l’amor a un home que, posteriorment, estaria implicat en la fundació de Roma.

Enees, desembarca a Itàlia i és casa amb Lavínia, la filla d’un rei local anomenat Llatí. De la unió naixerà Silvi. Ascani, el seu fill primogènit serà el fundador d’Alba Longa, lloc on naixeran els dos bessons que seran abandonats a la seva sort en una cistella sobre les aigües del Tíber. La cistella es posa a la vora de la Mont Palatí i a partir d’aquell moment, una lloba (animal mític en la tradició romana), criarà amb cura als germans responsables de la fundació de Roma, Ròmul i Rem. L’episodi fundacional es troba emmarcat en la tragèdia, doncs, Ròmul mata a Rem per la disputa honorífica de ser l’autèntic fundador de la ciutat.

Tota una epopeia merament mítica i llegendària però que, curiosament, enllaça la destinació de les potències que segles més tard s’enfrontarien en les aferrissades Guerres Púniques. Amb tota probabilitat, la que sortís vencedora en la disputa estaria destinada a governar una gran part d’aquest món antic i, estendre i perpetuar la seva influència més enllà del seu àmbit territorial durant els segles següents.

POTÈNCIES EMERGENTS
Després de dècades assentant-se i creixent, Cartago va quedar desvinculada de Tir, la metròpli, quan al voltant de l’any 600 a. de C., Nabuconodosor va envair el territori fenici aniquilant el seu poder i prosperitat. D’aquesta forma, les colònies fenícies del Mediterrani van veure en Cartago el seu referent o capital, en ser la més pròspera i activa de les colònies fenícies, que van acabar concentrant les seves embarcacions a Cartago i aquesta, de seguida va comprendre que s’havia convertit en una nova potència naval.

En aquell moment Roma guerrejava amb els seus veïns etruscs, cosa que va permetre als grecs expandir-se per Sicília i el sud d’Itàlia, convertint-se en el principal competidor comercial de Cartago i aquesta, sabedora d’aquest potencial no anava a permetre-ho.

Magó va ser el primer cabdill resolutiu dels cartaginesos, va conquerir Sardenya i més tard les Balears on va fundar la colònia de Magonis a l’illa de Menorca, l’actual Maó. Magó va fundar altres bases en aquesta part del Mediterrani i va frenar l’expansió dels grecs a Itàlia; i encara va fer quelcom més sorprenent, en enviar les seves naus més enllà de les Columnes d’Hèrcules, arribant així a les illes Britàniques des de les quals va importar estany. En versions menys contrastades s’atribueix a ell la circumnavegació d’Àfrica.

Si la rivalitat entre Roma i Cartago és ben coneguda, menys ho és que ambdues potències van ser aliades durant més de 200 anys. Fins i tot havien signat tractats de cooperació que tenien un objectiu comú: expulsar als grecs. La història reconeix fins a tres d’aquests tractats, en els anys 509, 348 i 277 a. de C.

Mentre Roma avançava en la conquesta d’Itàlia, Cartago ho feia a Sicília, a excepció de la ciutat de Siracusa, un bastió grec governat pel pragmàtic Hieró. Però un cos de mercenaris, que abans havia estat al servei del rei grec, assolava l’illa atacant amb insistència a la mateixa Siracusa. Hieró va decidir acabar amb ells, presentant-se davant de la seva fortalesa per arrasar-la per sempre. Però els mercenaris van demanar ajuda a Roma contra el grec i aquesta hi prengué part. Els romans van arribar a temps a Sicília i van desarborar fàcilment les tropes de Hieró en l’any 263 a. de C.

A l’entenimentat Hieró ningú va haver d’explicar-li com podien ser les coses com a captiu de Roma, així és que va signar una pau de conveniència, es va proclamar el seu aliat i això li va permetre a ell i als siracusans viure en pau i relativa prosperitat durant els següents 50 anys sota els auspicis de la nova potència romana. Sempre va complir els seus acords amb Roma convertint-se en el seu més fidel aliat a la zona.

PRIMERA GUERRA PÚNICA
L’expansió imparable de Roma havia creat recels a Cartago. De fet, ja s’havien produït escaramusses a Sicília entre un i un altre bàndol. Quan Roma va augmentar el seu control sobre la península i l’illa, Cartago, com abans havia fet el grec Hieró, va entendre que els romans eren una potencial i inquietant amenaça per als seus interessos al Mediterrani i no anava errada…

Històricament, l’inici de la Primera Guerra Púnica se situa l’any 264 a. de C. Malgrat que ja no existia una Fenícia com a potència, els romans continuaven anomenant als cartaginesos phoeni (fenicis), per això els episodis bèl·lics que ambdues potències anaven a protagonitzar durant més d’un segle són coneguts com a Guerres Púniques o guerres contra els fenicis, des del punt de vista romà.

Roma no va calibrar amb precisió el potencial de l’enemic que tenia enfront; la seva estratègia es va basar en que els cartaginesos es defensaven malament a terra ferma, teoria fonamentar en les múltiples derrotes que havien sofert contra els grecs, alhora que aquests, havien estat derrotats pels romans. Cartago mantenia una colònia a Sicília anomenada Lilibeo, que els grecs mai van poder conquistar. Els romans van comprendre que ells tampoc podrien mentre els hàbils marins cartaginesos poguessin proveir-la per mar, així és que van prendre una decisió arriscada: derrotar als cartaginesos en el mitjà amb el qual estaven tan familiaritzats: el mar.

No va semblar aquesta una determinació encertada. Si els romans es van fer invencibles a terra ferma, ningú fins al moment podia resistir l’experiència centenària i el poder i habilitat dels successors dels fenicis al mar. A més, Roma no posseïa la tecnologia naval necessària per fer front a tal iniciativa; però els déus es van posar del costat dels romans en lliurar-los un “regal” inesperat i que seria determinant pel futur. Un navili cartaginès va embarrancar en algun punt de la costa itàlica; amb això, els romans ja tenien el model que necessitaven i ho van aprofitar a la perfecció.

Roma va iniciar la ràpida construcció de naus, senzillament, imitant l’estructura del navili cartaginès que va embarrancar a les seves costes. Mentrestant, entrenava les seves tropes amb estratègies específiques i innovadores per als combats navals que aviat anava a lliurar. La nova flota va ser equipada amb ganxos per què, en caure aquests sobre les naus enemigues, s’ancoressin i les amarressin cap a si, amb la intenció de lliurar batalles cos a cos semblants a les de terra ferma, una estratègia que es va revelar encertada.

LA PRIMERA VICTÒRIA NAVAL DE ROMA
El primer xoc entre les flotes es va produir l’any 260 a. de C., enfront de les costes de Messina. Els romans van executar el seu pla. Quan les embarcacions cartagineses es van trobar al seu abast, van llançar els pesats ganxos que es van clavar a les cobertes cartagineses permetent als romans abordar-les i aixafar a les tripulacions que, sorpreses i superades, amb prou feines van poder oferir resistència. La derrota cartaginesa va ser total i la seva flota capturada i incorporada a la romana, mentre que un home va passar a la història dels herois mítics de Roma, Cai Duili Nepoti, que havia ideat el sistema de ganxos, que va permetre la captura de la marina cartaginesa, un enginy decisiu per donar a Roma la primera victòria naval de la seva història.

Després d’aquest primer triomf va venir un segon que va resultar tràgic per als cartaginesos, per què la flota romana, al comandament de Règul, va desbaratar a la seva rival i es va dirigir directament i sense cap oposició fins a la mateixa Cartago a la qual va trobar desprevinguda. Va desembarcar enfront de la ciutat i la va assetjar. Va plantejar unes condicions tan severes per a la seva rendició que els seus habitants no les van poder acceptar i van preferir morir lluitant.

Cartago, exasperada, va confiar les seves forces de contraatac a un espartà anomenat Japint, que havia convençut al govern de la ciutat que les derrotes navals no eren mèrit de Roma, sinó de la insolvència dels generals cartaginesos. Va oferir un pla de salvació, tot arengant a les tropes al rebuig dels invasors.

Japint, al comandament de 4.000 homes, va retornar a Règul en terra la derrota que aquest havia infligit a Cartago al mar. Però Roma no va cedir i va manar un nou contingent de càstig. Pel camí es va trobar amb una flota cartaginesa que els romans van tornar a desmantellar, però en reprendre la marxa després de la batalla, els pilots romans, poc experimentats, no van saber què fer enfront d’una tempesta que va enviar en orris totes les seves embarcacions. Cartago s’havia salvat.

EL TRIOMF ROMÀ
Mentre, a Sicília, els cartaginesos havien anat prenent posicions terra endins a través de l’inexpugnable fortí de Lilibeo. Roma va enviar una altra flota sense aconseguir grans èxits i de retorn, una altra tempesta la va enfonsar de nou.

L’any 248 a. de C. Amílcar Barca va ser nomenat cap dels exèrcits cartaginesos a Sicília. Durant dos anys va fustigar la costa de l’illa, reconquerint Panormo (actual Palerm) i va seguir afermant la posició cartaginesa a Lilibeo. Els romans mai el van poder atrapar, malgrat que havien infligit una altra dolorosa i destructiva derrota a una gran flota cartaginesa, de tal manera que Cartago va perdre tota la seva mobilitat i Amílcar es va quedar sense reforços ni subministraments.

Durant més de 20 anys, Cartago es va veure sorpresa fins al desfici per Roma, però aquesta també necessitava recuperar-se del desgast de subministraments i tropa. Així és que després de l’últim desastre naval cartaginès, el mateix Amílcar, no tingué més remei que signar la pau amb Roma a costa d’abandonar l’illa per sempre, que va passar íntegrament a mans romanes. L’única excepció va ser Siracusa, governada pel fidel i ja ancià Hieró, que va mantenir la seva autonomia. D’aquesta manera, l’any 241 a. de C., finalitzava la Primera Guerra Púnica amb la pèrdua del domini cartaginès a Sicília. Des d’aquest moment, l’illa es va convertir en la primera província romana de la història.

ANNÍBAL
L’any 239 a. de C. els mercenaris que controlaven Sardenya per als cartaginesos, ja feia temps que no rebien paga ni subministraments. Farts, van oferir lliurar l’illa a Roma, que rapidament va acceptar l’oferiment. Quan els romans la van ocupar, Cartago va protestar invocant el tractat de pau. La resposta de Roma va ser la declaració de guerra, alhora que, simultàniament, feia una proposició: anul·lar tal declaració si Cartago lliurava a més l’illa de Còrsega.

Els cartaginesos, impotents, van lamentar haver obert boca i l’any 238 a. de C., Còrsega i Sardenya s’havien convertit en territori romà. 20 anys més tard d’aquesta ignominiosa pau per als cartaginesos, aquests havien promogut a Anníbal, fill d’Amílcar Barca, com a cap suprem dels destacaments que operaven a Ibèria. Anníbal havia heretat del seu pare l’odi cap a Roma, però lluny d’actuar irracionalment va calcular al mil·límetre cadascun dels seus moviments.

La família d’Anníbal era d’estirp militar i de caràcter ben diferent del govern aristocràtic que governava Cartago, format per mercaders, comerciants i prínceps. Anníbal anhelava entrar en combat contra Roma i per això va forçar la situació al màxim, fins al punt que la metròpoli cartaginesa es veiés obligada a seguir-li el joc. En aquell període d’entreguerres, Cartago s’havia recuperat en bona mida dels estralls de la primera guerra i posseïa de nou una fortalesa naval i militar que podia crear problemes seriosos a Roma.

SEGONA GUERRA PÚNICA
Anníbal es va moure amb astúcia per aconseguir el seu objectiu: propiciar una nova confrontació entre les potències per llançar una sorprenent ofensiva contra Roma a terra ferma. Per a això va assetjar la ciutat grega de Sagunt a la costa llevantina de la Península Ibèrica i aquesta ciutat, no va trigar a enviar emissaris a Roma sol·licitant ajuda. El fet va provocar que Roma, com havia fet en el passat, imposés unes sancions tan inacceptables a Cartago que aquesta no va tenir més remei que declarar-li la guerra. D’aquesta manera Anníbal aconseguia el que havia planejat: el suport de la seva metròpoli per enfrontar-se a Roma.

En realitat, Sagunt va ser el desencadenant, així és que Anníbal es va disposar a concentrar a la península un descomunal exèrcit d’uns 90.000 homes composts per ibers i africans amb el suport de desenes d’elefants que van traspassar la frontera fluvial del riu Ebre per escometre els Pirineus. D’aquesta forma violaven un tractat fronterer pactat amb Roma, en virtut del qual el límit de l’expansió territorial cartaginesa a Ibèria acabava a la riba sud del riu Ebre.

Com ja abans havia succeït, quan Roma va sorprendre als cartaginesos per mar, ara aquests anaven a retornar la moneda sorprenent als romans a terra. Anníbal va calcular que els romans reaccionarien tard davant la seva estratègia però que no deixarien d’enviar contingents a Ibèria per detenir els seus moviments. I així va ser, però quan les legions arribaren a la península ja no trobaren l’exèrcit del cartaginès. Això va ocórrer en l’any 218 a. de C., quan els romans van desembarcar enfront de l’antiga colònia grega d’Emporion (Empúries, Girona), al comandament de Cneu Corneli Escipió.

En aquell moment, Anníbal ja havia franquejat els Pirineus pel seu tram més oriental i es trobava ja a la Gàl·lia. Els romans no solament no havien intuït el moviment sinó que van trigar a assabentar-se que s’havia produït. Escipió va reaccionar llançant-se en la seva persecució, però en arribar al Roina sense haver donat l’abast a Aníbal, va decidir tornar per mar a Itàlia, on esperaria al cartaginès a l’altre costat dels Alps, convençut que solament un miracle faria que aquest pogués travessar indemne aquesta barrera natural coberta de neus i gel.

Però Roma va seguir subestimant les possibilitats de l’exèrcit d’Aníbal, en pensar que les tribus gal·les i els Alps frenarien l’avanç. Però el cartaginès els va creuar! Dels 90.000 homes amb què havia partit gairebé mig any abans solament quedaven 30.000, però que ara conformaven una força adobada i desitjosa d’entrar en combat, que seguia cegament al seu líder al qual adoraven com a un déu. Finalment, els exèrcits d’Anníbal i Publi Corneli Escipió es van enfrontar a la rodalia del riu Po. El cartaginès va derrotar al romà obligant-lo a retirar-se a l’altra riba del riu.

OBJECTIU: ARRASAR ROMA
En aquell moment, Anníbal va considerar que el pitjor que podia succeir era que els romans es retiressin, això equivalia a perdre l’ocasió de clavar-los el cop de gràcia. Escipió, malferit, tenia al cap la retirada, però va rebre ordres d’esperar a un segon exèrcit. Quan ambdues forces es van unir, van tornar a la càrrega però no comptaven amb un factor inesperat, els gals que habitaven aquell territori (Gàl·lia Cisalpina), que solament quatre anys abans havien estat conquerits per Roma, es van unir encantats a Anníbal.

Escipió i el que quedava del seu exèrcit van ser de nou humiliats i els cartaginesos van prosseguir el seu avanç cap al sud, obsessionats amb un objectiu: arrasar Roma. Un nou contingent romà va ser enviat per sortir al pas del cartaginès. Anníbal el va eludir com si fos un expert coneixedor de l’orografia del país, gràcies a la inestimable col·laboració dels gals, fins que va trobar el moment precís per envestir als romans i massacrar-los.

A Roma, l’empipament inicial s’havia tornat terror. De quina fusta estava fet el tal Anníbal i el seu diabòlic exèrcit? El Senat, davant la gravetat de la situació, va nomenar un dictador, càrrec que va acceptar Quint Fabi Màxim. Aquest va fer una cosa sorprenent i inesperada: res! Es va limitar a esperar esdeveniments ben proveït i protegit a Roma. Davant aquesta tàctica tan simple, Anníbal va jutjar arriscat presentar-se davant les portes de la ciutat i assetjar-la i va idear un nou pla. Va evitar la ciutat, alhora que intentava l’alçament dels pobles del Laci, dels etruscs i els samnites que antany havien estat sotmesos per Roma.

Però aquests territoris i els seus pobladors feia dècades que vivien sota la prosperitat de la República Romana i, encara que no visquessin a la capital, eren romans de fet que vivien sota unes lleis i un ordre que els permetia créixer sota l’ombra pacificadora i civilitzada de Roma. En realitat, el que els oferia Anníbal era una tornada al caos i l’anarquia tribal, un innecessari pas enrere que ningú va voler ni tant sol plantejar-se. A més, canviar a romans per cartaginesos no era garantia de millora ni d’obtenir una independència per la qual ja molt pocs sospiraven.

Llavors Màxim es va posar en moviment. En lloc d’atacar obertament l’exèrcit d’Anníbal, que es trobava en constant moviment, es va dedicar a atacar-lo esporàdicament als seus flancs i rereguarda; sempre des de posicions segures per aconseguir el menor desgast. En la seva estratègia, Màxim va aconseguir alguna cosa efectiva: escindir parts de l’exèrcit d’Anníbal i anar minant el seu potencial. Aquesta tàctica va plantejar molts dubtes al Senat, que va considerar que a més de ser una estratègia lenta, era pròpia de covards. Va cridar de tornada al dictador i el va destituir. En el seu lloc va enviar a dos cònsols, VarróPaulus.

XOC FRONTAL
Els nous cònsols no van titubejar a sortir a la trobada d’Anníbal. El xoc és recordat com la Batalla de Cannas, on els romans van sofrir, probablement, la més severa derrota de tota la seva història militar. Es barregen xifres que van haver de rondar els 80.000 morts en una de les carnisseries més espantoses de l’Antiguitat. El cònsol Varró va ser mort i Paulus es va suïcidar. El desastre estava servit i va fer suposar a tothom que la fi de Roma estava propera.

A Sicília i davant d’aquests fets, el nét de Hieró, Hierónim, va arribar a la conclusió que la fidelitat de la seva ciutat, Siracusa, a Roma, anava a ser la seva perdició quan aquesta caigués, així és que va canviar de bàndol i es va aliar amb Cartago. També els macedonis havien signat un pacte amb Anníbal, al que aquest ara hi pensava apel·lar. Roma estava envoltada, aïllada i desesperada, solament hi havia un pla possible per salvar-la: tallar els subministraments i el fluid de tropes cartagineses cap a Itàlia. Les claus es trobaven en la Península Ibèrica i les costes il·líries de l’Adriàtic. Així doncs, la nova estratègia romana va consistir a distreure als seus enemics lluny d’Itàlia. Va enviar contingents a Macedònia, mentre la flota de l’Adriàtic tallava tot subministrament a Anníbal. A Ibèria, el fill d’Escipió va anar prenent una rere una altra les places cartagineses alhora que controlava el territori, tallant una altra de les fonts de subministrament.

Durant 15 anys es va perllongar la campanya d’Anníbal a Itàlia. Durant aquest període, Roma necessitava aire i no tenia un altre remei que fer petites passes per no desgastar totes les seves forces. D’aquesta forma es reconeixia l’estratègia encertada de l’antic dictador Màxim en adoptar una actitud més passiva que activa, per més que a alguns senadors els semblés ignominiosa o desesperant.

L’exèrcit d’Anníbal va ser fustigat constantment trobant obstacles a tot arreu; quan es regirava per atacar, els romans desapareixien. Històricament se li retreu al gran general que no ataqués Roma quan la va tenir gairebé enfront, no obstant això, Anníbal havia demostrat capacitat suficient com per què avui es pensi que tindria bones raons per no haver-ho fet.

DERROTA FINAL
Des de l’inici de la campanya, Anníbal havia anat perdent als seus veterans que anava substituint per mercenaris i desertors. Malgrat aquesta circumstància, l’exèrcit es va mantenir fidel fins al final. Però aquesta guerra de desgast va acabar afavorint als qui jugaven en camp propi i Roma va anar recuperant el control de la situació a tota Itàlia, mentre que a Anníbal li fallaven els subministraments.

Si el cartaginès és conegut entre altres proeses per la de travessar els Pirineus, la Gàl·lia, els Alps i aterrir a Roma, menys conegut és que el seu germà Àsdrubal va protagonitzar idèntica gesta en socors d’Anníbal. L’any 208 a. de C., va partir, des del sud de l’Ebre com 10 anys abans havia fet el seu germà, per presentar-se com ell, al sud dels Alps amb la intenció de caure sobre Itàlia i unir les seves forces a les d’Anníbal. Els romans no es van oposar a l’invasió d’aquest nou cartaginès, permetent-li avançar lliuremet pel territori, tot esperant esdeveniments que aviat es van produir.

Una sèrie de casualitats i malentesos van facilitar al general Cai Claudi Neró, la informació precisa sobre el trajecte cap al sud que pretenia seguir l’exèrcit d’Àsdrubal. El romà no ho va dubtar i el va esperar en un lloc, a uns 200 quilòmetres al nord de Roma a l’espera del pas del contingent cartaginès. El mateix Àsdrubal va morir en aquesta emboscada i el seu exèrcit aniquilat. Anníbal es va assabentar de la notícia perquè li van fer arribar fins al seu campament el cap del seu germà.

L’any 206 a. de C. va succeir un fet decisiu per decantar la guerra del bàndol romà. Publi Corneli Escipió va destrossar a un gran exèrcit cartaginès a la rodalia de l’actual Sevilla. Tal va ser el cop que van rebre els cartaginesos que van haver d’abandonar per sempre la seva apreciada península. I això no era tot, Escipió va tancar un tracte amb els numidis –regne veí de Cartago, al territori que avui ocupa Algèria–, que també seria determinant. El fill d’Escipió, ara conegut amb el sobrenom del Jove, havia prestat bons i importants serveis a Roma i l’any 205 a. de C. va ser cridat a la metròpoli per reconèixer-li tan valuosos mèrits. El Senat li va atorgar el títol de cònsol. En plena crisi havia aconseguit per a Roma una nova província: Ibèria, a la qual ells anomenaven Hispània.

El nou cònsol va ignorar a Anníbal que estava arraconat a l’extrem sud-oest d’Itàlia, optant per atacar directament la ciutat de Cartago. L’any 204 a. de C. va comandar un exèrcit en direcció a Àfrica, on s’esperaven els seus nous aliats numidis, la cavalleria dels quals es va convertir en el terror de Cartago.

Davant una nova situació d’angoixa, els cartaginesos van acceptar condicions de pau, però secretament van cridar a Anníbal perquè acudís en la seva ajuda el qual respongué a la crida desesperada de la seva pàtria. Els dos grans estrategues es van trobar cara a cara per protagonitzar la que s’ha conegut com la Batalla de Zama, que anava a ser decisiva en el desenllaç de la guerra. Anníbal, amb un contingent superior en nombre, no va poder impedir la victòria d’Escipió. Malgrat la resistència, el romà li va guanyar la partida amb brillants moviments sobre el terreny; aquest fet, transcendental per a Roma, li va valer a l’Escipió l’honorífic àlies de l’Africà.

Després de la carnisseria, Cartago és va rendir i de nou les condicions van ser tan dures que ningú va creure que la ciutat pogués recuperar-se mai més. Per si no fos poc, els numidis, nous aliats de Roma, van rebre carta blanca per fer del seu regne veí el que volguessin i quan volguessin.

TERCERA GUERRA PÚNICA
En aparença, després de la fi de la Segona Guerra Púnica, Cartago estava literalment anihilada, però no era així i noves sorpreses anaven a produir-se en el futur. L’any 150 a. de C., una delegació romana encapçalada per Marci Ponci Cató es va dirigir a Cartago per intervenir en una disputa que la ciutat sostenia amb els seus molests veïns numidis, protegits de Roma.

Cató era un compendi de les més velles i ràncies tradicions i virtuts romanes, un home estricte, d’historial honest i impecable. Quan va entrar a la ciutat, el que els seus ulls van contemplar el va deixar bocabadat; tal era la prosperitat i benestar que aquesta desprenia que va jutjar la situació insuportable i encara més, una clara amenaça per a Roma, a la qual tants disgustos havia causat. El comerç cartaginès renaixia de les seves cendres més floridament que mai i, competia obertament amb el de Roma i fins i tot, amb els interessos del del mateix Cató que era comerciant. Horroritzat, va pensar que a Cartago se li havia donat massa corda i Roma havia menystingut la seva potencial amenaça.

Cató i Roma de seguida van trobar un motiu per declarar la Tercera Guerra Púnica a Cartago, basant-se en una batalla que aquesta va lliurar per defensar-se dels pillatges numidis. A pesar que els cartaginesos van ser vençuts, això va ser motiu perquè Roma iniciés una altra guerra contra Cartago.

L’any 149 a. de C., un exèrcit romà va desembarcar a Àfrica i els cartaginesos es van disposar una vegada més a suplicar. Però Roma va sortir amb la seva habitual estratègia de demanar el sol, la lluna i tots els estels del firmament en les seves condicions. Una d’aquestes era tant humiliant com impensable; els cartaginesos haurien de destruir i abandonar la seva pròpia ciutat i no se’ls permetria construir-ne una altra a no menys de 10 milles de la costa. Novament, es repetia la mateixa història; davant les impossibles peticions romanes, els cartaginesos no tenien una altra opció que morir lluitant.

La ciutat va ser assetjada per mar i terra, però una vegada més Cartago va sorprendre a tots resistint el setge durant dos llargs anys. Roma va acabar per contrariar-se davant la resistència cartaginesa, fins que va jutjar insuportable que una ciutat assetjada i gairebé desvalguda aguantés tant temps de guerra i penúries enfront d’un exèrcit romà, així és que el Senat va resoldre enviar a Escipió per què posés fi la situació d’una vegada per sempre.

LA FI DE CARTAGO
Però la tasca no va resultar fàcil ni ràpida. Encara van haver de transcórrer mesos i no va ser fins al 146 a. de C. que per fi, Cartago va ser presa i posteriorment incendiada. Els colèrics romans no van voler deixar d’ella ni el rastre i van obligar als mateixos cartaginesos a, pedra a pedra i ruïna a ruïna, no deixar de la seva ciutat ni els fonaments. Després, tota l’àrea que havia ocupat l’urbs va ser coberta amb sal perquè en aquest lloc no creixés ni un bri d’herba. Així va ser com una de les metròpolis més pròspera de tot el Mediterrani va ser literalment arrencada del seu emplaçament.

Cent anys després va tornar a erigir-se una nova ciutat, gairebé contigua a l’espai que havia ocupat la primigènia urbs, però aquesta anava a ser una Cartago romana. La regió limítrof a l’antiga Cartago i d’altres vastes regions, van ser annexionades per Roma, rebent el nom de Província d’Àfrica. Una llegenda explica que mentre Escipió presenciava l’incendi de Cartago va expressar el temor de què alguna cosa semblant li succeís algun dia a Roma.

Aquest pressentiment es va complir doblement, com si d’una maledicció es tractés. La primera vegada, a mans d’Alaric i la segona, a càrrec de Genseric. Les coincidències del destí van fer que el vàndal Genseric, que posteriorment va dominar la que havia estat província romana d’Àfrica on abans es va trobar Cartago, vengés d’alguna manera a l’antic imperi cartaginès. Les naus vàndales van arribar a la desembocadura del Tíber l’any 455 d. de C., entrant a Roma quan ja ni tan sols era la capital, tot saquejant-la per després incendiar-la. Després d’aquest cop tan dur, la ciutat no va arribar a recuperar-se i 21 anys més tard es produiria la definitiva caiguda de l’Imperi Romà d’Occident.

Tal vegada, per fi, els ossos d’Amílcar, Àsdrubal i especialment, del gran Anníbal, descansarien tranquils per sempre, en veure des del més enllà com la seva màxima rival acabava sucumbint –d’entre uns altres–, sota un exèrcit que anys abans havia partit des dels voltants de… Cartago!

 

Arkana 2020 @ Tots els drets reservats